Leonard Cohen (EPD) cantava el 1988 que «primer conquerirem Manhattan i, després, Berlín». Ves per on, avui, a la capital d'Alemanya, Carles Puigdemont -que no canta, almenys en públic, però que quan convé toca la guitarra al costat dels Sopa de Cabra (10/06/2016) i si és en el programa de ràdio líder d'audiència, millor- ungirà (o no) el nou vicepresident d'honor de la Fundació Princesa de Girona. Sí, sí, tal qual: els estatuts de l'entitat impulsada fa deu anys pel banquer que va enfonsar Caixa de Girona, Arcadi Calzada, entre d'altres prohoms, reserven la vicepresidència d'honor al president de la Generalitat, càrrec vacant des que la Moncloa, via article 155 de la Constitució, va cessar el Govern en ple el 27 d'octubre passat. Serà Elsa Artadi -encara s'accepten apostes i hi ha temps per a sorpreses- la successora al palau de la plaça Sant Jaume i a la Fundació? Que un independentista com Puigdemont, al·lèrgic a la Monarquia espanyola, mantingués el càrrec honorífic a l'entitat assentada al carrer Juli Garreta (un altre músic) és una prova més de l'esquizofrènia col·lectiva que pateix Catalunya. La pèrdua de contacte amb la realitat del separatisme és inescrutable: els mateixos líders que s'aferren a la bandera, que es posen barretina i que es passen el dia donant bons cops de falç comparteixen organigrama d'honor amb l'hereva al tron, la princesa Leonor. Els indepes es refugien en el món imaginari de la «República» amb «president» a Berlín i «consellers» a Waterloo (Bèlgica) i a Edimburg (Escòcia). En aquesta dimensió desconeguda es passen el dia donant lliçons de democràcia i d'antifeixisme, ho pinten tot de color groc i no paren de parlar del «poble», un, gran i (aspirant a) lliure. Fora d'allà, però, fan el que han fet sempre: nedar i guardar la roba, que els càrrecs són els càrrecs, els sous, els sous -vagi per endavant que els membres d'honor de la FPdGi no en cobren ni cinc- i, la realitat de veritat, dura com una roca. Nou Govern (?), nou president (?) i, en conseqüència, nou vicepresident (?) de la Fundació principesca, que una cosa és portar el país a la ruïna i l'altra, ser mínimament coherent. Evangelitzar que l'Estat és el dimoni surt gratis i dona vots; enredar amb la terra promesa, també. També en la república dels tuits la santa realitat s'acaba imposant.