Dissabte - Camins de sabors
Amb la cançó Camins de Sopa de Cabra sonant de fons, el xef Joan Roca explicava, en una entrevista al programa El Divan a TV3, que estan immersos en una etapa de retrobar-se amb les arrels. Quan la distància comença a desdibuixar els senders que s´han fet, és el moment de recordar-los abans no s´esvaeixin del tot.
A diferència d´un món de la restauració català cada vegada més tècnic, artificial i buit, la grandesa del germans Roca rau en la profunditat. És això que situa El Celler molt més enllà del gran restaurant que és i que ha convertit els Roca en cicerones culturals del país que s´expressen a través de la complexitat de la gastronomia.
Els ronyons al xerès que exploren la identitats del barri de Taialà o la sopa de menta de la mare que obsessiona d´un temps ençà en Joan. Una sopa de menta o de farigola que, personalment, em lliga al Palamós natal de l´àvia, quan pels volts de 1910 aprenia a elaborar aquelles sopes bullides des d´antigues civilitzacions.
La revisió vital dels Roca els torna a «camins que ja no són nous», que cantava Gerard Quintana, però que han estat la Via Augusta de la seva vida.
Diumenge - Paisatges oposats
Com és que en tants pocs metres de distància poden cohabitar dos paisatges tan oposats com si fossin dos planetes diferents. Em refereixo al cap de Creus i al paratge de Tudela. Ara a tot li diem cap de Creus, però quan existien matisos i hi havia passejants que observaven calmosament i reiteradament els paisatges, ho distingien a la perfecció. Al llibre Tot l´any a Cadaqués (Editorial Joventut, 1951), l´Anna Maria Dalí escriu: «el cap de Creus és negre, tallant, agressiu, desolat com un paisatge lunar. Tudela, en canvi, és flonjo, acollidor, màgic i triomfant (...) Jo prefereixo Tudela». Jo no ho sé. Depèn del dia i de l´estat d´ànim, el feréstec i agressiu cap de Creus pot ser irremeiablement hipnòtic.
Dilluns - Temps de Flors
El més greu de la desafecció personal amb Temps de Flors és que ja ni em plantejo acostar-m´hi. Renuncio voluntàriament, durant 10 dies, a passejar per un espai que m´apassiona i em desconnecta de tot: el Barri Vell de Girona. El cedeixo a disgust a les legions de jubilats arribats de tot arreu, que s´han convertit en la principal clientela del certamen.
Em costa comprendre quina gràcia té introduir-se en aquell col·lapse humà. L´única alternativa que em queda és quasi furtiva: passejar-hi quan cau el dia.
Dimarts - Cisellar un president
La presa de possessió de Quim Torra com a president em podria suggerir profundes reflexions polítiques i de país. Però crec que ja no tinc més idees sobre això, sobretot que li puguin importar a ningú i, per tant, prefereixo fixar-me en aspectes igual de transcendents del nou president.
Primer en el seu diminutiu: Quim. No és seriós que un Molt Honorable, que aspira a resistir el foc de morter i mantenir la visibilitat internacional, rebi amenaces: «el senyor Quim anda hacia Estremera». I que, a més a més, ell s´ho escolti amb la gorra model Lindo pulgoso que li em vist traginar.
Algú s´imagina algú anomenat Pep Terradellas sortint al balcó del Palau amb una gorra Nixon? Hauria estat el mateix un 1 d´octubre comandat per Litus Puigdemont declarant la DUI amb un barret Panamà? També genera una certa comicitat el desproporcionat llaç groc que li brolla del pit.
Abans de canviar el cap dels Mossos, reobrir el Diplocat, tornar a contractar els liquidats pel 155, fixar l´estratègia de relacions amb l´Estat, reobrir les delegacions internacionals, fer funcionar el país... a l´independentisme li urgeix cisellar un president.
Dimecres - Cop de porra a Dalí
L´últim trimestre de 2017 les visites al museu Dalí de Figueres van caure un 8%. No és per espantar-se perquè l´interès que desperta el geni continua intacte perquè si observem l´any passat en el seu conjunt, resulta que les visites van acabar augmentant quasi un 6%. 1.450.000 persones va atraure el Triangle dalinià. Segons la Fundació Dalí, les visites van caure aquell darrer trimestre a conseqüència de l'1 d'octubre i les imatges de violència policial. Uns fets i unes imatges de perspectiva encara massa propera per avaluar-ne les conseqüències en tota la seva amplitud, malgrat que per a molts constitueix un trencament amb moltes coses del tot irreparable.
Dijous - El PSC tria
Desconec què deu pensar Sílvia Paneque, una bona candidata a l´alcaldia de Girona pel PSC, o Juli Fernández i Pere Casellas, els rostres visibles d´aquest partit a Palafrugell i Figueres, quan escolten el desbocat Pedro Sánchez dels últims dies. Definitivament l´estratègia electoral del PSOE passa per no posar-los les coses fàcils perquè segueix, sense matisos, la doctrina de Cs i PP. Ja no només essent el lògic rival ideològic de l´independentisme, sinó també apuntant-se a la reprimenda i càstig contra tots els independentistes.
Aquesta capa de vernís nacionalista que Sánchez ha decidit donar al socialisme és possible que li doni rèdits immediats, o que simplement cauteritzi l´hemorràgia electoral, però provocarà la ruptura sentimental definitiva amb una part de Catalunya. El PSC, per la seva banda, s´ha rendit a Sánchez. Sap des de fa temps que les dues ànimes que havien tingut són avui antagòniques i, ara, definitivament ha lligat el seu futur al del PSOE, renunciant a qualsevol intent futur de tornar a ser la xarnera.
Divendres - Governeu, cony!
Veïns del parc Central de Girona s´han unit per demanar millores essencials en aquest disbarat que, l´un per l´altre, han perpetrat ADIF i l´Ajuntament, convertits en ineptes urbanístics. Al govern local del PDECAT els veïns li exigeixen que deixi d´excusar-se amb ADIF perquè no es competència seva acabar de donar sentit a aquest espai tan important de la ciutat. Demanen seguretat, vegetació i mesures contra els excessos de soroll.
No té nom el maltractament al qual han sotmès els veïns d´aquest barri en els darrers anys. Ara només demanen a l´Ajuntament que governi d´una punyetera vegada.
