Quan un president de la Generalitat pren possessió del seu càrrec sense la litúrgia habitual i en un acte gairebé en clandestinitat, vol dir que estem molt lluny de la normalitat. El selvatà Quim Torra va prometre dijous el seu càrrec com a president català en una sessió atípica. Sense convidats, ni discursos, ni representants de l'Estat i sense que ningú li pengés el tradicional medalló que distingeix els presidents de la Generalitat en la presa de possessió. L'acte va durar dos minuts i els únics càrrecs institucionals presents van ser, a més del mateix Torra, el president del Parlament, Roger Torrent, i el secretari del Govern, Víctor Cullell. És un moment excepcional, amb el procediment judicial al capdavant, i no per a bé.

En aquests moments, no sabem si Catalunya té un president o dos, si Torra exercirà de màxima autoritat del país («soc el custodi», ha dit ell mateix) o està supeditat a les ordres que rebrà de Carles Puigdemont des de Berlín. De fet, ha sigut l'expresident qui l'ha designat personalment, mentre el PDeCAT, ERC i la CUP ho acceptaven disciplinadament. Tampoc sabem quina capacitat tindrà el nou Govern, quan es formi, per dur a terme les seves funcions, ni si es dedicarà a gestionar les seves competències o si l'objectiu és l'eufemisme de «fer República», que vol dir preparar la independència de Catalunya després d'haver-la proclamat, i no executat, el passat 27 d'octubre.

El nou president català no té cap experiència en l'exercici de la política. Només fa quatre mesos que és diputat. Coneixem, a través dels seus escrits, com pensa, i també que és més activista que polític. No és la millor carta de presentació per assumir amb garanties la més alta funció institucional de Catalunya i menys en uns moments excepcionals i difícils com els actuals. No obstant això, la seva gestió presidencial s'haurà de jutjar a partir dels seus actes futurs i de les seves signatures en el Diari Oficial de la Generalitat (DOGC). Des de Berlín, i al costat del que ell considera «president legítim», va demanar diàleg al president del Govern espanyol, Mariano Rajoy. És el que també reclama la Unió Europea. Els obstacles que va posar Torra a la presència de representants de l'Estat en la seva presa de possessió, divergeixen d'aquesta voluntat expressada dimarts a Berlín. Diàleg no és imposar. Diàleg és acostar posicions des de les diferències, que en aquests moments són moltes entre el Govern espanyol i el de la majoria parlamentària de Catalunya. A Catalunya, ens hem acostumat en els últims temps que cada dia sigui pitjor que l'anterior, però aquest camí només condueix a l'abisme. Diu la dita que l'esperança és l'últim que es perd. Confiem-hi.