Josep Maria Terricabras, un intel·lectual lúcid, irònic, sorprenent, activista i pensador

Si algú ha merescut a Catalunya, en la història recent del país, el qualificatiu d’intel·lectual, aquest algú ha estat Josep M. Terricabras (1946-2024). Sense cap dubte. Perquè reuneix les condicions necessàries per ser considerat un «maître à penser» que no es va enrocar mai en la torre d’ivori del pensament o la reflexió, sinó que va posar aquests coneixements al servei de la societat i de la lluita ciutadana. Un intel·lectual, doncs, que va fonamentar el seu corpus teòric en una educació d’arrel germànica (a la Universitat de Münster) que li va permetre ser un reputat especialista en l’obra de Ludwig Wittgenstgein, des de la inicial publicació de Ludwig Wittgenstein: Kommentar und Interpretation fins a la traducció al català del Tractatus logico-philosophicus. Un intel·lectual que, al mateix temps, va ser capaç de divulgar i de pensar en les noves generacions. La implantació del Projecte 3/18, Philosophy for children, és una fita pedagògica de primer nivell, perquè Terricabras sabia, per experiència pròpia, que és en l’educació on es basa el futur de la civilitat i la democràcia. Al mateix temps, va ser capaç de combinar la investigació i l’acadèmia (membre de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Societat Catalana de Filosofia), allò que en podríem dir filosofia en majúscules, amb la minúscula filosofia de cada dia, a partir d’assaigs com Ètica i llibertat, Fer filosofia avui, Atreveix-te a pensar: la utilitat del pensament rigorós a la vida quotidiana o Pensem-hi un minut: reflexions sobre política i cultura, lúcides, iròniques, sorprenents.

Justament ell era així: lúcid, irònic i sorprenent, perquè podia analitzar amb rigor, perquè sabia que l’humor, aplicat al pensament, és una arma imbatible, i perquè no deixava mai de trobar una escletxa imaginativa per ensenyar i per entendre la realitat.

Deia que l’intel·lectual de debò ha de ser capaç de combinar nivells diferents i, al mateix temps, ha de tenir voluntat d’intervenció cívica i política. En el primer cas, Terricabras, gràcies a la sòlida amistat amb Josep Ferrater Mora, va ser capaç de muntar, amb l’ajut de Josep M. Nadal, una càtedra que duia el nom del filòsof. La Càtedra Ferrater Mora de Pensament Contemporani de la Universitat de Girona és, probablement, el seu llegat més perdurable. Un centre que ha acollit un llistat absolutament increïble de creadors i pensadors. Des del mateix Ferrater Mora (1989) fins a Giorgio Agamben, passant per Bauman, Varda, Sloterdijk, Vattimo, Stiglitz, Nyman, Heller, Singer, Morin, Cavalli-Sforza, Touraine, Angelopoulos, Boff, Harvey, Bunge, Prygogine, Hobsbawn, Chomsky o Paul Ricoeur i Willard V. Quine. I molts més. M’excusin per la llista, però és que només de llegir-la, et tremolen les cames. Cap altre càtedra pot oferir aquest llistat d’honor, un compendi de tota la filosofia del segle XX.

La quarta pota de l’intel·lectual és el compromís d’acció, polític. El va exercir des de la base i la militància independent i també com a eurodiputat, en defensa dels drets humans, de la llengua i de la nació catalanes.