La lleugeresa

Potser són els estralls de l’edat, o directament que la paciència té un límit, però cada vegada costa més d’empassar que hi hagi gent que es cregui amb el dret de relativitzar qualsevol drama col·lectiu. Ja hi ha qui ho fa amb les misèries individuals, perquè sempre et trobes qui menysprea els problemes aliens amb una alegria nauseabunda, però quan es tracta d’abordar conflictes generals, i més quan són aparentment llunyans, la cosa es torna fins i tot perillosa. Ho hem vist aquests dies amb aquest abisme que se’ns està dibuixant davant dels peus i que alguns bategen com la Tercera Guerra Mundial. Sí, les notícies venen de països que percebem com a distants, però la naturalesa de les seves trencadisses s’assemblen més a les nostres del que volem admetre. I sincerament, fa un fàstic tirant a insuportable trobar-te els ocurrents, els addictes a la lleugeresa, apel·lant a que rebenti tot d’una vegada per totes i predicant l’apocalipsi com si aquest no anés amb ells. No, estimats bocamolls, una guerra no és una cosa de la que se’n pugui parlar amb aquesta frivolitat, primer perquè no n’heu viscut cap (afortunadament) i tota l’èpica i el fatalisme de postal que li doneu té a veure amb uns relats de ficció que heu llegit o vist des dels sofàs de casa. I després hi ha el fet que, per si no hi havíeu pensat, aquest «mundial» que poseu darrere del terme implicaria que les vostres vides es tornarien com les d’aquestes persones que tant pateixen i que, fins ara, heu pogut observar des de la comoditat de la inconsciència. Fa vergonya aliena comprovar com alguns creuen que les disfuncions del sistema només s’arreglen fent-lo dinamitar. És una actitud infantil, ignorant i, sobretot, profundament egoista. Si el món s’aboca a un conflicte que ens torpedina la quotidianitat tal i com l’hem concebut fins ara, l’únic que realment explotarà és la nostra percepció del món. Pot semblar molt divertit actuar com si la merda fos allò que esquitxa els altres, però no farà tan riure descobrir que els recursos que ara malbaratem desapareixen del nostre dia a dia. Aquesta lleugeresa, a més, és la que afavoreix que apareguin discursos d’ultradreta proclamats per cervells de la mida d’un pèsol que pretenen expulsar els que són «de fora» sense plantejar-se si no són realment ells, els «de dins», els enemics de la pàtria que asseguren defensar. Sort que tot havia d’anar bé, després de la pandèmia. No comptàvem amb què la capacitat d’autodestrucció de la nostra espècie és molt més resistent que qualsevol virus.

Subscriu-te per seguir llegint