La meva Olivia i altres contes

He vist els vídeos promocionals d’Anna Navarro i no els puc trobar més sensacionals. Especialment, un que surt amb Olivia, mexicana, la seva minyona de fa més de 30 anys «que ara m’acaba de preparar l’esmorzar». Ja era hora que Convergència tornés a presumir del servei. Sense vergonya, mostrant-lo a les imatges. Ja era hora que un partit a Catalunya tornés a tenir domèstica. Aquesta senyora Anna Navarro promet tardes de glòria a la campanya. Sembla com si el temps que ha estat vivint fora no hagués existit. Pel que diu és com si no sabés el que ens ha passat. No estic segur que sigui conscient que ha anat a parar a Junts. Jo crec que es pensa que encara existeix Convergència.

En una altra de les seves màgiques intervencions, Anna Navarro diu: «Els hi dic als americans, heu estat a Barcelona? Anem-hi, anem-hi. T’ho prometo que molts executius que he portat s’han comprat un pis a Barcelona». I també: «Els catalans hauríem d’estar molt i molt i molt orgullosos de ser catalans perquè Catalunya és una de les zones més guapes del món perquè tothom surt, va a la platja, va a esquiar, va a la muntanya, fa muntanyisme».

Al president Puigdemont no li podrem agrair mai prou aquest fitxatge. Aquest desacomplexament lúdic d’assistentes mexicanes i jornades d’esquí i de platja és el que li faltava a l’independentisme rovellat, ensopit, rònec, desmoralitzat, per adonar-se que Catalunya és el que és i no el que ells volen creure. Té raó Anna Navarro: el que hem de fer és tenir un propi que ens prepari l’esmorzar i comprar pisos a Barcelona. Aquest és l’esperit convergent de tota la vida. Quan el vam abandonar? Tan bé que vivíem quan hi havia un ordre, una jerarquia, quan la classe política catalana era i vivia i estava mentalment configurada com Anna Navarro, des de Rafael Ribó a Enric Lacalle, des de Narcís Serra a Macià Alavedra passant per Aleix Vidal-Quadras, Raimon Obiols, Eulàlia Vintró, Jordi Pujol, Antoni Subirà, Lluís Prenafeta o Antoni Castells. Tots rics, a tots els preparaven l’esmorzar, tots anaven a la platja o a esquiar; i ara els polítics així, que van ser una elit, que estaven a l’altura del que representaven i que ho van fer prou bé; ara, persones d’aquest nivell, d’aquesta cultura i d’aquest saber fer polític i intel·lectual, les hem d’anar a buscar als Estats Units perquè això se’ns ha omplert de sota carros i trinxeraires. Anna Navarro fa pinta de fer saltirons quan ningú no mira, però la seva irrupció deixa en evidència la deriva de Junts (ja el fet que es digui així és una desgràcia) i en general de la política catalana.

Junts? Què vol dir Junts? No estem junts. En tot cas convergim, i per això s’ha de tornar a dir Convergència. Hem de tornar a l’essència. El que diu Anna: el pis a Barcelona i l’apartament a Baqueira o a la Costa Brava. I a partir d’aquí podrem construir un nou futur per a tothom. Hem de posar al centre el que ens identifica com a societat pròspera i avançada: la mútua, l’escola concertada, les colònies d’idiomes del CIC durant el mes de juliol i a l’agost uns dies de platja o de muntanya. Hem de sortir més a sopar, com també prescriu la senyora Navarro. Hem de deixar de fer-nos els pobrets i viure com els catalans moderns i cultes que diem que som.

El problema de votar Anna Navarro és que pertany a un partit de malaltons, però ella i la seva assistenta mexicana són el millor que li ha passat a la política catalana des que Irene Rigau va deixar de posar-se laca.

Per què vam començar a fer-nos els miserables? Per què vam fer veure que tots érem d’esquerres i fins i tot d’extrema esquerra? Tenim minyona, és clar que en tenim, i la senyora Navarro em representa quan surt tota satisfeta al vídeo dient que la seva fa més de trenta anys que li dura. A Catalunya els pares paguen fins que es moren la mútua de fills i nets, i els fills que valen la pena, quan marxen de casa, s’emporten la minyona que els va veure néixer. «M’ha ajudat en tantes coses», diu Navarro parlant d’Olivia. És un reconeixement bonic, lluminós, indicador d’un camí imprescindible per a la política catalana.

Som de centre i som de dreta. Som els que esquiem i els que l’estiu sopem al Simpson del Fèlix i la Maribel, que enguany tornen a obrir a Llafranc, després d’uns anys de diàspora. Som els que estem orgullosos de la feina que hem fet perquè l’hem feta bé i som els que no ens queixem del que no tenim, perquè el nostre sentit de la dignitat consisteix a lluitar fins a aconseguir-ho. No estem enfadats, ningú no ens deu res, estimem més les senyores estrambòtiques com Anna Navarro que la foscor nostrada, petita i tràgica.

Molts que han vist els vídeos de la candidata pensen que d’aquesta senyora n’hi ha més fora que dins. És veritat que hi ha qüestions relacionades amb el seu sentit de l’escena que haurà de revisar si vol realment malgastar la seva vida dedicant-la a la política catalana, però els termes en què s’expressa, l’alegria que intenta transmetre i aquest aire de persona aliena als greuges, que arriba a Catalunya i només veu oportunitats per ser feliços, és el que realment li cal a una pobra trista dissortada terra que ha estat humiliada per persones que diuen que l’estimen, però que no són ni remotament capaces d’entendre-la.

Subscriu-te per seguir llegint