La seu de les Nacions Unides a Ginebra acull la que s'ha considerat com la nova Capella Sixtina. És la cúpula realitzada per Miquel Barceló a la sala vint de la seu de l'ONU a Suïssa i que ara passarà a anomenar-se sala dels drets humans i de l'aliança de civilitzacions. L'obra és tant impressionant com polèmica. Tots els que han pogut veure la realització de l'artista de Felanitx diuen que és sobrecollidora. Grans dosis de creativitat i habilitat, dos anys de feina d'un equip de quinze persones, més de trenta-cinc mil quilos de pintura i un pressupost de més de vint milions d'euros han fet possible aquesta donació que l'Estat espanyol, que en pagarà gairebé la meitat, ha fet a la comunitat internacional. La polèmica aquest cop, per molt estrany que pugui semblar, no és artística; és econòmica i política. Es qüestiona que Espanya es pugui permetre anar fent regals d'aquest preu i, sobretot, que la factura vagi a càrrec dels fons d'ajut al desenvolupament. Possiblement els que han equiparat la cúpula de Barceló a la de Miquel Àngel han volgut assimilar d'alguna manera la grandiositat de l'obra i que ambdues poden ser un exponent de l'excel·lència de la creació artística del seu moment històric. Però no es pot obviar un certa analogia també simbòlica. El tumultuós segle vint va sortir força malparat de dues guerres mundials i molts altres destructius conflictes. L'intent de crear un nou ordre mundial basat en les institucions multilaterals va ser tant benintencionat com fracassat. De fet, una de les principals qüestions pendents ara és la reconstrucció d'aquella arquitectura política en runes. Miquel Barceló ha situat al vell mig de la sala de deliberacions de les Nacions Unides una obra que proposa tornar als orígens, al mar com a primer lloc de vida, a la cova i a l'home primitiu. Tota una proposta no només artística. Ara sí que hi algú que ha proposat seriosament començar a refundar alguna cosa.
