l'APUNT FINAL

Barnils

18.09.2016 | 00:00
Barnils
Barnils

L'altre dia el vaig veure xerrant com una mallarenga en un programa de televisió, a l'Iceta, l'esquerra de mà morta. Val a dir que el periodisme català és de guant blanc, mai es fan preguntes interessants o incòmodes. D'això fa molt temps, tant que qualsevol entrevistat sap que quan va a un programa de ràdio o de televisió, mai l'entrevistador no repregunta. Si algú ho fes s'hi jugaria la feina. El periodisme català fa anys que dorm en la pau dels cadàvers exquisits. Surt un polític i xerra i s'ha acabat. Els periodistes han acabat sent propagadors de missatges i frases dels polítics. Els periodistes, aquells dels quals em va agradar aprendre gràcies a Ramon Barnils, Miguel Huertas i Claveria i altres com Manuel Vázquez Montalbán, que trepitjaven carrer, que coneixien totes les figures d'una ciutat com Barcelona, eren impressionants. Parlo d'una estirp de periodistes. Potser no fa gaire de res però sobretot avui m'agrada recordar perquè sí en Ramon Barnils. Penso que disfrutaria vivint el darrer 11 de setembre. Periodista informat, coneixia l'ànima dels prohoms de Barcelona, fossin polítics o empresaris. Barnils sempre em va agradar per sarcàstic i, sobretot, perquè estava informat. Ho dic perquè detecto una manca de periodistes punyents i que preguntin i repreguntin, veig un laissez faire, laissez passer. Res, no critico ningú, només que avui m'he aixecat amb la branca del mig esverada i m'he posat a escriure. La vida ens la regula el temps. Món impossible i estimat. Ramon Barnils era un periodista que a mesura que el vaig perdre va guanyar relleu. Era com Xavier Vinader, una estirp que s'ha acabat, perquè el periodisme també ho ha fet. Cada època imposa les seves necessitats.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema