«Michel Gil, votez!»

21.05.2017 | 00:35
Un votant, a Perpinyà, el 7 de maig.

econec que he seguit les eleccions de les darreres setmanes a França, que han dut Emmanuel Macron a la presidència, com si fossin unes eleccions nostres. L'escenari que es plantejava era d'una gran novetat, amb dos candidats aliens als partits tradicionalment majoritaris i amb madame Le Pen traient cap. França, la tenim ben a prop. La gent de les nostres comarques hi hem anat ben sovint. El meu pare, Arseni Bosch, feia una visita setmanal als seus clients dels Límits –el carrer del Pertús dividit entre dos països– en uns temps on ni hi havia euro, sinó pessetes i francs, ni lliure circulació de mercaderies. Entrar a un supermercat de la banda francesa era fer-ho a una dimensió desconeguda. Els fills l'acompanyàvem alguns cops en el que ens semblava una aventura i tornàvem imbuïts d'un irrefrenable interès per França; i jo, amb un diari francès.

Al cap de poc de començar les meves primeres vinculacions periodístiques, vaig ser convidat a una de les tradicionals excursions que feien alguns components de la redacció de Los Sitios a Perpinyà quan hi havia eleccions a França. Crec que fou en unes municipals guanyades, com sempre, per Paul Alduy, alcalde entre 1959 i 1993 fins que fou substituït pel seu propi fill Jean-Paul Alduy, qui ho ha estat fins al 2009. Un Alduy va governar Perpinyà de forma ininterrompuda durant mig segle. Un dels costums era fer una visita de cortesia a la redacció de L'Indépendant. Hi havia una mena d'agermanament. Quan hi havia temes com incendis, successos, qüestions que interessaven per la proximitat a la frontera, etc., s'intercanviaven informacions o fotografies. La relació fou més directa en els anys en què el diari de Perpinyà publicava una edició a la Costa Brava. Molts corresponsals o col·laboradors de Los Sitios també enviaven les seves cròniques a L'Indépendant.

Fou en aquesta ocasió quan vaig rebre testimoni oral d'una anècdota mítica protagonitzada pel periodista gironí Miquel Gil Bonancia. Si no em falla la memòria anava així. En Miquel Gil Bonancia, en Víctor Gay, anys després director del diari, i el fotògraf Pablo García Cortés, «Pablito», anaren a Perpinyà per les eleccions presidencials franceses que va guanyar el general De Gaulle a Mitterand al desembre de 1965. Visitaren els col·legis electorals del centre per presenciar la litúrgia a la que llavors a Espanya érem aliens: recollir les paperetes, tancar-te a la cabina, omplir el sobre, identificar-te i finalment participar amb el vot a l'elecció del teu president.

Anaren a missa a la Catedral, van fer un àpat, visitaren la redacció del diari local i, quan ja anaven tornant, s'aturaren a un dels municipis propers a la frontera, on l'ambient electoral era més relaxat i casolà que a Perpinyà. En Miquel Gil Bonancia va començar a remenar les paperetes fins que un gendarme el va comminar a agafar-les i entrar a la cabina perquè ja estava cansat de veure'l voltar. Va sortir en Miquel amb la papereta a la mà. Llavors amb el dit li va assenyalar la mesa electoral i li va preguntar el nom: «Gil, Michel Gil, monsieur», va contestar.

En Miquel pensava que amb l'excusa que no duia el carnet a sobre podria escapolir-se de la situació. Però el gendarme es va dirigir al president de la mesa repetint: «Michel Gil». Diligent, aquest va repassar la llista del cens fins a trobar que hi havia un Michel Gil enregistrat... que encara no havia votat. Feta la introducció pel gendarme, no va semblar necessari demanar-li cap document i, mirant als ulls del nostre bon amic, va pronunciar el president la frase definitiva:

- Michel Gil, votez!!

I, lògicament, va votar. L'anècdota em va semblar tan extraordinària que mai vaig demanar als protagonistes quina part hi havia d'exageració o llegenda urbana quan fou traslladada a qui era només un jove aprenent de periodista. Tots tres –Miquel Gil i Pablito, ja desapareguts, i en Víctor Gay, encara en actiu– m'acolliren llavors amb gran simpatia. Els que van conèixer Miquel Gil Bonancia, home de gran presència personal, alt i prim, amic de la ironia i la broma, saben que el que es va produir aquell dia a França era la reacció natural d'en Miquel Gil a la situació. Per als qui no han sabut d'ell fins avui, dir-los que ens trobem amb un extraordinari personatge gironí de la postguerra, cronista local i comarcal al diari i a Ràdio Girona. Polifacètic, retransmetia partits de futbol o hoquei, era el principal crític d'art gironí, gairebé únic component de la redacció de la Revista de Girona, amic de Pla o Dalí i oncle de qui ha seguit alguna de les seves petjades periodístiques, la Rosa Gil.

El darrer cap de setmana de febrer vaig fer una escapada a París. Al matí, mentre esmorzava un croissant, llegia a Le Figaro que Fillon, el candidat presidencial de la dreta francesa, havia estat imputat per malversació de fons públics en ordenar el pagament durant anys a la seva dona d'un sou per un treball fictici. «Ho fa tothom», bramava el qui semblava fins aquell moment probable rival de Marine Le Pen a la segona volta. Al mateix diari una enquesta ja donava Emmanuel Macron com a tercer en discòrdia. Ja saben com ha acabat. Vaig decidir que trauria el cap a Perpinyà algun diumenge electoral malgrat que estic segur que ningú cridarà a un tal «George Bosch» a votar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema