Álex Ubago: «No soc una persona tristoia però tinc un costat malenconiós»

Fa gairebé 20 anys, en un inoblidable duo amb Amaia Montero (a qui en ocasions ha qualificat com la seva padrina), Álex Ubago (Vitòria, 1981) es va presentar en societat i va demostrar al món que no li té por a res. No tothom s'hauria llançat a debutar amb una de les veus més potents de la indústria espanyola. Però ho va fer, va arriscar i li va sortir bé, i va aconseguir brillar al costat de l'aleshores vocalista de La Oreja de Van Gogh. L'èxit no va ser flor d'un dia i avui compta les setmanes per complir dues dècades en la indústria. Mirant enrere, es congratula per haver acumulat més llums que ombres en la seva carrera i aprofita el seu nou single, avançament del seu setè disc, per demanar una altra oportunitat per enamorar el seu públic. Diu que el seu matrimoni és el millor exemple que, de vegades, les segones parts sí que són bones.

La primera pregunta és obligada. Com ha anat el confinament?

El millor que hem pogut, han estat uns mesos estranys per a tothom. He intentat aprofitar el temps, no tinc la sensació d'haver-me avorrit en cap moment. M'he dividit entre la part familiar, amb dos nens a casa, i he aprofitat per compondre bastant i avançar en el disc nou.

De fet, crec que gairebé es queda atrapat a Colòmbia.

Tres dies abans del cap de setmana que es va declarar l'estat d'alerta a Espanya havíem viatjat a Colòmbia per seguir la gira. El dia que vam arribar va començar la cosa a posar-se una mica més lletja i just quan teníem el primer concert el Govern ens va obligar a suspendre'l i vam haver de buscar la manera de tornar el més aviat possible. Per sort, vam poder agafar un avió l'endemà i arribar a casa pels pèls i poder passar la quarantena amb les nostres famílies.

En quin punt està aquesta gira que s'ha quedat a mig fer?

En aquests mesos havíem d'anar a Mèxic, Cuba i els Estats Units. Ara estem veient com es pot reprogramar tot. Així com aquí a Espanya ja estem en aquesta «nova normalitat» i tot i la incertesa pels rebrots ja s'estan reprogramant els concerts, a Llatinoamèrica la cosa encara està complicada. Els concerts de Colòmbia anaven a passar-los a final d'any, però no se sap si haurem de moure'ls a 2021. Per sort, aquest estiu havia de ser bastant tranquil perquè estic preparant disc nou, que surt a principis de l'any que ve, i no tenia intenció de fer tants directes. No m'ha trastocat tant, però espero poder presentar l'àlbum amb la major normalitat possible.

Ha provat ja els concerts en la nova normalitat?

Durant el confinament en vam fer un parell, un en una sala de Bilbao buida, a porta tancada, que es va emetre per televisió i xarxes socials. No t'enganyaré, va ser una mica estrany, però era una alternativa per començar a fer coses i mantenir un mínim contacte amb els fans. El primer contacte que tinc ara és el 31 de juliol a Vigo, al Festival Terraceo. És un lloc bastant gran on es limita l'aforament a 400 persones que s'asseuran en cadires, amb la mascareta i guardant la distància de seguretat. És una mica estrany, però almenys a poc a poc es van fent concerts.

Qui li havia de dir a l'Àlex que va començar fa gairebé 20 anys que faria concerts amb el públic amb mascareta.

La veritat és que 20 anys donen per a molt. He vist des de vendre la meva música en casset fins a viure una pandèmia mundial. Però el balanç és boníssim, estic molt agraït i em sento molt afortunat de poder seguir aquí, de seguir fent música i de mantenir un públic força nombrós. Tinc la sensació d'haver viscut experiències increïbles que ni en els meus millors somnis podia haver imaginat. He après molt, he conegut molts llocs i molta gent. He gaudit de molts concerts, moltes gires que he pogut compartir amb molts companys artistes. He treballat amb músics increïbles en estudis espectaculars. Sempre he perseguit això, sempre he admirat artistes de carrera llarga.

I el llegat són moltes cançons. Podem conèixer-lo escoltant la seva discografia?

Hi ha molt de mi en les meves cançons, sense cap dubte, perquè la majoria són autobiogràfiques i parlen dels meus propis sentiments i vivències. I quan no ho fan transmeten la meva manera de veure la vida. Faig cançons de molts estils i escric per a altres artistes i no són sempre balades romàntiques, encara que potser és pel que més em coneix la gent. Hi deixo veure el meu costat més sensible, fins i tot intens. Per això moltes vegades la gent té una idea de mi com una persona introvertida, de vegades una mica tristoia, i no em considero així. Però tinc el meu costat sensible i de vegades em poso malenconiós, i és el que deixo veure a través de les meves cançons.

Escoltant els tocs urbans del seu últim single, Te pido otra oportunidad

No et pensis, en el disc nou torno als meus orígens. Sí que tindrà un so una mica més actual, però el tipus de cançó torno al meu estil de sempre, més melòdic, més romàntic, dins el pop, no amb tantes influències urbanes com els últims temes que he tret. En l'últim any he tret un single cada tres mesos, ha estat una etapa una mica més experimental en la qual em venia de gust fer alguna cosa diferent, fusionar la meva essència de sempre amb sons i influències més modernes. Tenia la necessitat de provar alguna cosa diferent i demostrar-me a mi mateix que la meva manera de fer música pot quadrar amb altres estils. Però si analitzes les cançons del nou àlbum és un disc molt Álex Ubago.

En aquest nou single demana una altra oportunitat. És dels que les dona?

Crec en les segones oportunitats. Hi ha molta gent que diu que les segones parts mai van ser bones, però caldria aprofundir en cada cas. En concret, en aquesta cançó parlo de les segones oportunitats en l'amor. Hi ha relacions que són tòxiques i a aquestes no els donaria una segona oportunitat. Tot depèn de les persones, de com hagi anat aquesta relació... Però hi ha altres casos en què sí, hi ha vegades que ens equivoquem i tenim dret a fer-ho. A vegades no tenim clar el que volem a la vida però després ens adonem que apostem per tornar a intentar-ho. Sempre que sigui de cor i amb respecte, hi crec.

Parla per experiència pròpia?

La meva història d'amor amb la meva dona, amb qui porto gairebé nou anys de matrimoni i dos fills en comú, és la història d'una segona oportunitat. D'alguna manera és la història de la qual parla aquesta cançó. A mi m'ha sortit bé.