A la fi de la Segona Guerra Mundial, quan l’exèrcit americà va alliberar el camp de concentració Buchenwald, on van morir més de 60.000 persones, van descobrir més d’un miler de nens, entre els quals hi havia Robert Waisman. La majoria eren orfes, els nazis havien assassinat a les seves famílies. Traduïda al català per Fanbooks (Planeta), d’aquesta mateixa crònica tràgica i fosca tracta El noi de Buchenwald, una apassionant història de supervivència del terror nazi.

Sent nen, quantes vegades el van sentenciar a mort?

Ui, no acabaria mai de dir les vegades que em van sentenciar a mort, i sospito que hi va haver sentències de les quals ni tan sols em vaig assabentar.

Deien que si havien sobreviscut era perquè eren dolents.

Algunes persones afirmaven que no devíem ser gaire bons. En part era perquè, després de l’alliberament, ens barallàvem entre nosaltres, robàvem i érem, en definitiva, com animals, perquè ens havien reduït al no-res. Però també ens deien que devíem haver participat en alguna conxorxa i aprofitat els ardits per sobreviure. Vaig sobreviure perquè era útil per als nazis.

Oblidat el nom, al camp de concentració, però no el seu número.

Sí. El meu número era la meva identitat. Durant els registres aquell número m’identificava: jo era el 117098. Un esclau, un nen. No tinc tan clar si vaig oblidar el meu nom o si el vaig desar en un altre lloc, juntament amb els records i les emocions, perquè no podia permetre’m aquests luxes.

Als ulls d’un nen, com és un camp de concentració?

És possible que fos més fàcil per als nens que per als adults, perquè els nois no coneixíem la magnitud de la tragèdia. Creia que els camps eren una prova i vivia aferrat al somni de tornar a casa, a Polònia, i trobar-me el brou de pollastre de ma mare al foc i a tothom celebrant la meva tornada. 

Quina és la pitjor imatge que recorda d’aquells dies?

En són moltes. Quan van pujar el meu germà Abram a la caixa d’un camió. Patia febre tifoide. Jo esperava assegut sota la pluja, i vaig sentir uns trets que venien del bosc. El camió va tornar buit. Una altra. En qüestió de dos dies, al meu pare els cabells se li van tornar grisos i, l’endemà, blancs, i més tard va desaparèixer. No el vaig tornar a veure.

Quin horror...

Un pres decideix llençar a terra la pala, conscient de què significava això. Era a pocs metres i el van disparar tan a prop meu, pum-pum, que estic segur que la sang em va esquitxar. Poc després, el comandant a càrrec es va plantar darrere meu i em va dir que l’acompanyés. Els nazis sempre mataven dos o tres jueus cada cop que algú els desafiava. Aquell soldat em va fer desfilar cap al que jo creia que seria la meva mort, mentre el pipí em queia per les cames. Darrere del tren, es va aturar. Va ficar la mà al sarró, en va treure una poma i me la va donar.

No ha perdut les ganes de parlar de tot allò que va viure...

Perquè és la meva responsabilitat. Tots els jueus dels camps ho sabien: als barracons ens dèiem entre nosaltres que, qui sobrevisqués, tenia el deure i la responsabilitat d’explicar la història del que estàvem vivint a les següents generacions perquè no tornés a passar.