El futbol gironí plora la pèrdua de Sergi Murga, exfutbolista d'un grapat d'equips de la demarcació i que ara feia d'entrenador del juvenil del Peralada.

«Si tothom en parla meravelles, serà per alguna cosa». Difícil treure la raó a una frase tan congruent i contundent. Ja passa que, quan algú perd la vida, se'n magnifica la seva figura. A vegades més, d'altres cops menys. Hi ha casos per triar i remenar. El que passa és que amb persones com Sergi Murga és impossible tirar d'exageració. D'ingredients per fer-ho n'hi ha. Una pèrdua tràgica, inesperada, la joventut o la família que deixa. Però Murga era, és i serà sempre una persona molt estimada. Les xarxes van començar a treure fum un cop es va confirmar la identitat del ciclista atropellat a l'altura de Castelló d'Empúries. Entrenadors, futbolistes i clubs ploraven, agafats de la mà. Tot companyerisme, on fins i tot alguna vegada hi havia hagut rivalitat. Girona, Olot, Peralada o Figueres, algunes entitats que s'afanyaven a lamentar la pèrdua, a dedicar-li unes bones paraules. També gent que ha compartit vestidor, terreny de joc o un temps de la seva vida. «Encara no dono crèdit», escrivia Javi Salamero, ara tècnic a Vilatenim. «El meu més sincer condol a la família. Guardo al cor el record de cuidar-te a la Fundació. No sé què fer ni què dir», s'hi podia llegir. O Àxel Vizuete, líder del filial del Girona.

«Impossible d'assumir i assimilar que no estarà més entre nosaltres. És d'aquelles persones que marquen i deixem empremta. Vas ser el clar exemple de com ha de ser un capità i alhora un amic». A Murga el coneixien. Aquí i allà. Han sigut molts anys vinculats al futbol. I els que li quedaven. Ara a les banquetes, perquè es feia càrrec del juvenil a Peralada. Abans, i des de ben menut, donant puntades de peu a la pilota. Gaudint, aprenent, creixent. Forjat a la base del Figueres, va pujar esglaons fins a jugar al primer equip de Vilatenim. D'escuts, però, n'ha defensat un grapat. Sempre amb el mateix compromís. La Jonquera, Peralada, Cassà, Guíxols, Palafrugell, Banyoles, Vilafant o el filial del Girona, entre d'altres. Penjava les botes fa un any i mig, el 2019, però ni de bon tros per desempallegar-se del futbol. Era part de la seva vida.

Els qui el coneixien bé sabien que tenia fusta de líder i que entrenar, a part d'una passió, es podia arribar també a convertir en una professió. A la base del Peralada hi va fer arrels. És on ara també hi afegeix el seu granet de sorra Xavi Punsí, mà dreta d'Arnau Sala durant uns quants anys a Figueres i també al Peralada. I qui ha tingut la sort de coincidir amb Murga, tenint-lo de jugador al camp i d'amic a fora. «Va ser el nostre capità a Vilatenim per alguna cosa. Reunia tots els valors humans i esportius. Es preocupava pels companys, pel cos tècnic. Era una cosa increïble, una persona que es feia estimar per tothom», recorda.

A banda d'un «rendiment altíssim» al camp, el descriu com «un deu» en el tracte. Per això, quan Punsí i Sala van marxar cap a Peralada, el primer que van fer va ser demanar que Murga els acompanyés. «La nostra relació anava més enllà de la d'un simple jugador i entrenador. Ens l'estimàvem, perquè era un noi molt noble amb uns grans valors». El veia «molt preparat» per fer d'entrenador i va ser dels qui el va animar a tastar les banquetes. «Tenia molt de recorregut per davant, crec que hauria sigut un molt bon tècnic».

El temps va fer que es teixís un «lligam» que anava més enllà dels entrenaments. «Ens vèiem sovint, ens trobàvem fora del camp i hem compartit un grapat d'experiències. Ja ho té això el futbol, que coneixes molta gent, però de persones com ell n'hi ha poques. Era un deu. Si tothom en parla meravelles, per alguna cosa serà», ho remata. Meravelles que continuaven publicant-se a les xarxes un cop acabat el dia, i que segurament s'aniran repetint amb el temps. Hi ha gent que les mereix.