L’enginyer de camins, canals i ports Ramon Galimany Vila va morir aquest dimarts a Figueres. Tenia 80 anys. El llegat que deixa és immens si és té en compte que va ser la persona que va dissenyar algunes de les obres d’infraestructura públiques que van marcar l’evolució i modernitat de Figueres i la comarca des dels anys 70 i fins l’actualitat. Ramon Galimany estava casat amb Joaquima Granés Castellà i tenia dues filles Núria i Rosa Maria. La cerimonia de comiat es va fer ahir a les 12 del migdia a l’església de la Immaculada de Figueres.

Ramon Galimany i Vila no havia nascut a Figueres -ho va fer al carrer Urgell, 131, de Barcelona, l’any 1941- però estimava molt aquesta ciutat on hi va trobar una llar, on hi va fer créixer la seva família i on ell també va expandir-se professionalment. En aquest sentit, família, treball i estudi van esdevenir pilars de la seva existència, tal com va explicar el passat novembre a aquest setmanari després que es fes públic que havia cedit tot el seu fons a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Empordà.

Al llarg de la conversa, Ramon Galimany va compartir molts records d’una llarga vida viscuda amb intensitat i esforç i sempre bolcat en els principals valors que defensava: honestedat i respecte. En aquest sentit, a nivell professional explicava que li agradava crear projectes que fossin útils: «Vaig veure que la base de tot era l’urbanisme i, sobretot, gestionar bé els recursos». Treballava amb visió de futur, de forma discreta, i comprenia que calia ser respectuós amb l’entorn. «No podem agredir el medi, no podem ser extractius», explicava aleshores. Calia adaptar-se a les necessitats, fer-ho seriosament i no deixar-se temptar per la corrupció, a la que feia orelles sordes.

Entre els seus projectes estrella destaca el de la Ronda Industrial Sud de Figueres on va ser capaç d’arribar a consensos inimaginables. Van caldre anys i superar situacions difícils com enderrocs de cases particulars. Allò afectava les persones i Ramon Galimany tenia la sensibilitat per reconèixer-ho. Una sensibilitat que, des que es va jubilar, la va bolcar en l’escriptura poètica. En aquest bell llenguatge, que generosament compartia, hi va trobar la manera d’expressar tot el que sentia, un exercici personal que el feia plenament feliç i que va acabar esdevenint un camí de reflexió profund.