L'abocador de Cruïlles, en el paratge de Vacamorta, va entrar en funcionament a finals de setembre de l'any 2000. Ho va fer d'amagat dels veïns, entre acusacions de corrupció, denúncies i contra denúncies i amb una forta oposició pública i ecologista. Ara, dues dècades després, l'abocador resta a l'espera de ser buidat en compliment d'una sentència del Tribunal Suprem de l'any 2014 i havent-se demostrat que l'obra va ser il·legal. Un procés que es podria allargar una altra dècada i sobre el qual es desconeixen encara els detalls de com es farà o on es portaran els residus.
El projecte de construcció del macroabocador a Vacamorta va ser proposat per la Generalitat i el Consorci Costa Brava l'any 1985. La construcció va ser aprovada l'any 1997 a càrrec de l'empresa Recuperació de Pedreres SL que gestionaven els empresaris Gustavo Buesa i Josep Mayola, exsocis de Jordi Pujol Ferrusola. De fet, va ser en l'últim govern del seu pare, l'expresident Jordi Pujol, i aprofitant les influències que tenia a la Generalitat i a Convergència (CDC) que van aconseguir que l'aleshores conseller Felip Puig els concedís la llicència d'activitat.
Era el 25 de febrer de l'any 2000 i en pocs mesos, els veïns del municipi es van organitzar per recollir firmes en contra de l'abocador i per demanar explicacions a l'alcalde d'aquell moment, el convergent Antoni Mallorquí. Aquell moviment veïnal va derivar en la constitució de la Plataforma Alternativa a l'Abocador de Cruïlles (PAAC) qui acabaria liderant la lluita contra la instal·lació. Mentrestant, l'octubre d'aquell any, i sense informar a ningú, l'abocador va començar a funcionar. Aquella desinformació va acabar d'encendre la plataforma ecologista que va presentar un recurs contenciós administratiu contra l'Ajuntament de Cruïlles i la Generalitat.
A partir d'aquell moment, les denúncies i crítiques contra l'abocador van ser constants: per abocar-hi residus de fora de la comarca, per abocaments contaminants a l'exterior de l'equipament o per l'aparició dels primers problemes de salut derivats de la instal·lació: mal de caps, irritacions o dificultats respiratòries. Unes queixes que es repetirien constantment en els anys posteriors.
Per la seva part, Medi Ambient va seguir donant suport a l'empresa de Buesa i Mayola, assegurant que tot funcionava correctament i Felip Puig, en la seva visita a l'abocador el gener del 2001, va titllar «d'ignorants» les persones contràries a l'abocador. Puig s'acabaria contradient dos mesos després, assegurant que aquesta instal·lació d'abast comarcal era «suficient» per cobrir les necessitats de tota la província.
La primera victòria pels veïns contraris a l'abocador va arribar el juliol del 2002 quan el jutjat contenciós administratiu de Girona va anul·lar la llicència municipal d'activitats concedida per l'Ajuntament al·legant motius urbanístics i medi ambientals. Tot i la sentència, el conseller de Medi Ambient d'aleshores, Ramon Espadaler, va anunciar que no tenia la intenció de tancar l'equipament. Paral·lelament, l'empresa va començar a tramitar una nova llicència.
El gener del 2003, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) va ratificar la sentència del jutjat de Girona, qualificant l'abocador de «nociu i insalubre» i el febrer va ordenar el seu tancament que es va fer efectiu el 30 de setembre d'aquell any. Però només durant un mes i mig, fins que va presentar un nou projecte d'instal·lació, i la Generalitat, escudant-se en un canvi normatiu, els va concedir la llicència per abocar residus sense limitacions
I mentre tot això passava, els propietaris de la instal·lació van vendre el 80% del negoci a Fomento de Construcciones y Contratas (FCC) per 13,2 milions d'euros tot i haver-ne invertit només 3,5. De la venda, un tercer soci desconegut -diverses fonts apunten a Pujol Ferrusola però Buesa i Mayola ho ha negat sempre- s'hauria embutxacat 5,5 milions.
Judicialment il·legal
Els anys següents, la PAAC i els veïns del municipi van intensificar les queixes per problemes de salut, i les protestes per les infraccions i irregularitats comeses per part de l'empresa gestora de l'abocador.
El segon tancament de la instal·lació va ser ordenat pel TSJC el 24 de novembre del 2006, que en la seva resolució argumentava que es trobava en un terreny «no urbanitzable». L'alt tribunal català ordenava també que es restablís la realitat existent abans de la llicència del 2003. De nou, de res va servir. Medi Ambient va seguir marejant la perdiu, al·legant que no estava clar qui havia de tancar l'abocador. Totes les parts implicades en el procés -la PAAC, la Generalitat i l'empresa gestora- van recórrer al Suprem, deixant suspesos els efectes del TSJC.
Tot va seguir igual fins gairebé cinc anys després, quan el març del 2011, la comissió d'urbanisme de Girona, ignorant les dues sentències del TSJC, va legalitzar l'abocador donant llum verda al pla especial redactat per l'empresa, considerant la instal·lació «un sistema de serveis tècnics» compatible en sòl no urbanitzable. El setembre d'aquell any, i per tercer cop, el TSJC va tornar a declarar il·legal l'abocador i ordenava que es restablís l'espai. Tot i les sentències, el 12 de juny de 2012, el secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat va renovar l'autorització ambiental concedida el 2003.
Això va motivar que el 2013 l'Ajuntament de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura, en aquells moments ja estava governat per ERC, convoqués una consulta vinculant per decidir el seu posicionament respecte a l'abocador. La majoria dels votants van apostar perquè l'ens se seguís oposant als tribunals a l'explotació de l'equipament. La victòria definitiva es va produir el febrer de 2014 de mans del Tribunal Suprem, que va ratificar la sentència del TSJC, declarant Vacamorta il·legal i ordenant-ne el tancament. Van haver de passar nou mesos perquè el conseller de Territori de l'època, Santi Vila, ordenés el tancament definitiu de Vacamorta. Però aquell no era el final d'un procés que encara no ha acabat. El 2015, el TSJC va ordenar a la Generalitat que buidés l'abocador de Cruïlles. També va anul·lar el pla especial aprovat per urbanisme el 2011 arran d'un contenciós imposat per l'Ajuntament de Cruïlles.
No ha estat fins aquest agost que la Generalitat, finalment, ha designat el director de l'Agència Catalana de Residus (ARC), Josep Maria Tost, com a responsable de buidar els 2,7 milions de tones de deixalles acumulades durant 14 anys. Un procediment que durarà com a mínim cinc anys i costarà almenys 81 milions d'euros.
La lluita segueix endavant
Al llarg d'aquestes dues dècades, van ser moltes les persones que van lluitar contra aquesta instal·lació. Una d'elles va ser Salvi Casas, qui va ser membre de la PAAC i, després, alcalde de Cruïlles del 2011 al 2019. «Fa 20 anys, l'Ajuntament i la Generalitat van enganyar la població dient que l'abocador seria de runa. En aquell moment va explotar tot», recorda Casas qui va formar part de la Plataforma opositora des de bon principi. «Vam intentar aturar l'activitat i ho vam aconseguir, però seguia funcionant amb la connivència de la Generalitat», lamenta Casas.
Sobre el futur, l'exalcalde assegura que després de «tots els impediments» que l'abocador tanqués va ser «una gran victòria» que va fer possible molta gent «que ja no hi és». Però reivindica que cal que la Generalitat «demani perdó al poble de Cruïlles i depuri responsabilitats polítiques i tècniques». Sobre el buidatge afegeix que si no es compleix, el Govern català haurà d'indemnitzar el poble baix-empordanès.
L'alcalde actual, Dani Encinas, també és crític amb la Generalitat, a qui demana que no posin «tantes traves i dificultats» per poder avançar cap al buidatge. «El que volem és que es compleixi la sentència i que es formalitzi d'una vegada la comissió de seguiment del procés de buidatge», reclama el batlle.
I per vigilar que no quedi ni un sol residu, la PAAC seguirà alerta i actuant tal com ha fet aquests darrers vint anys. Dues de les seves portaveus, juntament amb Pepita Arbós, Joan Balló, Dani González son Montse Tena i Zeta Figa. La primera, critíca que tot i la sentència de 2014, avui «encara no s'ha tret ni un sol residu» i que l'actual conseller de Territori, Damià Calvet, es «vol carregar la moratòria a nous abocadors i incineradores aprovada al Parlament el 2019». Sobre els vint anys de «lluita perseverant» destaca que «hem guanyat jurídicament a dos gegants: l'empresa i l'Administració» amb la col·laboració del despatx Salellas, del CEPA (Centre d'Ecologistes i Projectes Alternatius) i en els darrers anys, del consistori de Cruïlles. «Absolutament tot ho ha guanyat la gent amb la seva lluita», conclou.
La segona, Zeta Figa, explica que al principi del procés «va ser molt dur perquè ens prenien el pèl» i que l'abocador, tot i l'ordre de tancament «havia arribat a funcionar 24 hores al dia». «Van haver de passar 14 anys perquè és tanqués una instal·lació que una sentència del 2003 ja deia que no podia existir» perquè estava situada a menys de 500 metres de la urbanització Puigventós. També critica que ara la Generalitat demani als ajuntaments que facin informes mediambientals pel buidatge, per intentar «demorar» el procés. «Durant 14 anys no es van pas preocupar pels pas dels camions i les males olors», critica. I afegeix que el buidatge «l'haurien de pagar els responsables i no la gent».
Mentrestant, la lluita de la PAAC segueix ben viva. Primer, perquè la instal·lació es buidi del tot i es protegeixin les terreres de Vacamorta com a zones humides. I una vegada aconseguit aquest objectiu, perquè Recuperació de Pedreres SL «pagui la descontaminació dels aqüífers». I els que les dues dècades passades només són un punt i seguit de la llarga història d'un abocador que mai hauria d'haver complert anys.
