1-O: El referèndum que mai va buscar la independència

«Estem en un moment en el qual l’1-O es vol enterrar», va etzibar mesos enrere la líder de l’ANC, Elisenda Paluzie. L’entitat independentista, erosionada per la falta d’un full de ruta conjunt, mira de reanimar l’agitació als carrers mentre segueix completament aferrada a la via unilateral, malgrat la poca predisposició dels partits a tornar a emprar-la. Amb l’Onze de Setembre com a avançada, la Assemblea ha organitzat un cap de setmana de mobilitzacions per reivindicar que el «mandat» de l’1-O està «vigent» i que la consulta va ser «una victòria a l’Estat» que, al seu judici, no es pot malgastar.

Va ser el secretari general de Junts, Jordi Sànchez, qui va reobrir el debat el juny passat. Va ser en una rèplica al president d’ERC, Oriol Junqueras, en la qual va assumir que el referèndum no es va impulsar per aconseguir la independència «efectivament», sinó per a intentar forçar una negociació amb l’Estat. A partir d’aquí va començar un reguitzell d’anades i vingudes que encara estan per aclarir, però per a les quals convé remuntar-se als fets d’anys enrere.

La taula de diàleg

Juliol de 2015, auditori del Casal Català de Buenos Aires. Junqueras respon a les múltiples demandes que els espectadors llançaven sobre la unilateralitat, a les portes de la creació de Junts pel Sí i d’unes eleccions que es van anunciar plebiscitàries. «Tot procés d’independència finalitza amb una taula de negociació. No bilateral sinó multilateral, perquè Europa també haurà d’opinar, per exemple, sobre qui i en quina proporció es fa càrrec del deute del Regne d’Espanya», va respondre. ERC sempre va tenir clar que el pas per una taula de negociació era inevitable, molt abans d’acordar-la amb el PSOE. Un diàleg que ara posen en qüestió tant Junts com la CUP. Vol això dir que el 1-O va ser concebut com un artifici per aconseguir un referèndum pactat? Segons ERC, no. Quan es va posar sobre la taula la consulta, els republicans van apostar per ella com a via sense interferències de demostrar a la comunitat internacional el desig de separar-se de la resta d’Espanya.

Dit això, i per evitar-se grans discussions teològiques sobre l’1-O, Junqueras i la secretària general d’ERC, Marta Rovira, apliquen en el seu llibre Tornarem a vèncer el principi de realitat. Eludeixen explicar quins plantejaments previs es van fer i destaquen els seus efectes: no va haver-hi suport internacional i la mobilització, fins i tot sent grandiosa, no va ser prou gran com per exhibir a Europa que no hi havia marxa enrere. Les xifres de les eleccions posteriors, les del 21 de desembre de 2017, amb un 80% de participació i el 47,5% de vot independentista, van acabar amb qualsevol possibilitat que l’1-O generés un mandat, entès aquest com l’aplicació de la declaració d’independència.

En definitiva, i segons va admetre Rovira, al referèndum li va faltar «legitimitat interna». Més recentment, Junqueras –en una carta que va motivar la resposta de Jordi Sànchez– es va desmarcar de nou de la unilateralitat, causant un monumental enuig en l’expresident Carles Puigdemont. Però per si el garbull no fos suficient, el mateix Sànchez es va remetre a un llibre de Puigdemont per argumentar que també aquest apostava per la via dialogada.

Pensar en la negociació

Un membre de l’anomenat «estat major» del procés –format per polítics i expolítics independentistes– afirma en privat: «Puigdemont i Junqueras, tots dos pensaven en l’1-O no en termes d’independència, sinó per forçar una negociació. I després, malgrat que hi havia un pla de mobilització per mantenir el pols, sobretot després del 3-O, i existia l’opció d’unes eleccions plebiscitàries, no es va optar ni per una opció ni per l’altra».

L’exconseller Santi Vila va corroborar en una entrevista a El Periódico que tant Puigdemont com tot el Govern –excepte la consellera de Cultura, Clara Ponsatí– veien l’1-O com un instrument per pressionar a l’Estat, no per arribar a la independència. Els passos donats per Puigdemont després de l’1-O també demostren que, abans de proclamar la independència, va prioritzar la negociació. La mateixa nit de la consulta es va donar marge per a això. La llei del referèndum establia que, després de proclamar els resultats, si vencia el «sí», es proclamava la independència en 48 hores. Però Puigdemont va guanyar temps i no va proclamar els resultats immediatament.

Una DUI sense convicció

La declaració d’independència del 27 d’octubre de 2017 es va fer, a més, sabent que no s’aplicaria. Aquesta afirmació no és especulativa, sinó que la va pronunciar l’exconseller Toni Comín en una entrevista a El Periódico: «Ara faré una confessió que no havia fet fins ara. Jo deia: és incòmode per als consellers que som diputats votar a favor d’una resolució com a diputats sabent que com a consellers no tindrem la capacitat per a complir-la».  «Per fi diuen la veritat», assevera una diputada que va seguir molt de prop els passos de Puigdemont en aquelles convulses jornades. «Només calia fixar-se en les cares dels membres del Govern a l’escalinata» el 27 d’octubre, recorda quatre anys després. «Si el que ara reconeixen és veritat, ens van enganyar. I la gent era allà per la independència. Haurien d’haver aguantat la DUI. Si no estan per la labor, que s’apartin», exigeix ara.

Preguntes sense resposta

Per alimentar el misteri, quedarà sempre pendent de saber si, d’acord amb els plans de mobilització per mantenir el pols després de l’1-O, van ser Puigdemont i Junqueras els qui es van oposar a una concentració permanent a la plaça Universitat de Barcelona després de la vaga i manifestació massives del 3 d’octubre. El líder d’Òmnium Cultural, Jordi Cuixart, afirma, en privat, que va haver-hi oposició al seu pla. Jordi Sànchez sosté que va proposar fer el mateix al Passeig de Gràcia i es va desestimar. «El dia 3 va ser un assaig de control del territori», segons un molt destacat protagonista d’aquests dies. Aquesta paraula, assaig, podria resumir en bona part tot aquest enigma.