En aquests temps de seny i contenció econòmica; en aquestes dates de canvis, reflexió i nous projectes; en aquests dies de reagrupaments familiars i desitjos de pau i felicitat i harmonia còsmica, és quan totes aquestes paraules que expressen valors universals es buiden de contingut i no expressen absolutament res. O ho poden expressar per a qui les sent de debò, però no per a tots aquells i aquelles que es limiten a reproduir-les o a transmetre-les com un element més de la cadena, ja sigui de viva veu, per sms, per correu electrònic o -alguns encara- per postal. De manera molt més concentrada que la resta de l'any, es predica el que no es creu i tothom mira de fer bona cara disfressant la hipocresia de bonhomia, mentre somriures i disbauxa amaguen les misèries personals i els drames socials.

Si fem un mínim exercici d'objectivació, constatarem que la nostra societat democràtica, oberta i plural no és pas tan permissiva com sembla. De fet, en alguns aspectes fins i tot pot resultar tan carca i carrinclona com mig segle enrere. Això es pot veure de manera palesa, per exemple, amb l'actitud oficial vers el consum d'alcohol i drogues. Tot i així, hi ha dates assenyalades, com les festes nadalenques, i molt especialment el Cap d'Any, en què tot és permès.

Els mitjans de comunicació llancen missatges fins a cert punt contradictoris: d'una banda es recomana control i mesura en el consum d'alcohol, sobretot si s'ha de conduir; d'altra s'insta a la diversió sense fre i se'ns recorda -encara que sigui indirectament- que aquests dies tot s'hi val: és l'únic període de l'any en què qualsevol es pot emborratxar en família, i no passa res (qui no ha tingut mai ressaca el dia d'Any Nou?, qui no ha declinat afegir-se al dinar familiar per causes que ningú esmenta però que tothom comprèn?). Com a novetat, aquest any també se'ns ha advertit que, a causa de la crisi, en alguns casos els àpats familiars poden esdevenir un polvorí on esclatin les animadversions latents. Si això passa, encara haurem d'agrair al detonant de la crisi que permeti aflorar els sentiments autèntics. Bé és cert, per contra, que no es pot viure en societat sense dur màscara i reprimir els impulsos pregons. I qui no ho fa, s'hi veu automàticament apartat.

Sempre hi ha hagut intel·lectuals que ens recorden que l'alcohol pot ser un camí de coneixement, i que els abstemis voluntaris mai no són de fiar. Dos són, però, els trets bàsics que caracteritzen l'ésser humà: d'una banda la seva tendència a l'excés, d'altra la repressió d'aquesta tendència. Amb crisi o sense, aquests dies s'ha begut -i es beu- molt: tant qui ho acostuma a fer habitualment, com qui no en té el costum. El veritable coneixement és saber, de manera intuïtiva, on rau el límit de l'excés, i fregar-lo sense caure-hi. I, si de cas s'hi cau, plantar cara a les conseqüències sempre que sigui possible. De moment el nou any ha començat amb bon peu, sense morts a les carreteres. De nosaltres depèn mantenir el nivell, i esdevenir -Marina dixit- èticament creatius.