El carlisme ha reaparegut amb força a la llum pública arran de la mort el passat 17 d'agost del pretendent al tron espanyol, Carles Hug de Borbó-Parma (1930-2010). Els funerals que es van oficiar ahir a Roma i els que es van fer a Barcelona han creat una certa expectació social per la supervivència d'un moviment i d'un partit més vius en la societat actual i més recents en la història del que la major part de l'opinió pública creia. Encara que molt minotitaris: el 1977 tenia 8.500 militants a l'Estat espanyol; ara en té 300 a Catalunya i en les eleccions al Congrés de 2008 va obtenir només 58 vots a Girona. Precisament la seva presència a les comarques gironines es palesa en una trobada anual a la Vall de Bianya.
Carles Hug havia personificat durantmés de vint anys la reivindicació envers la corona espanyola de 177 anys. Durant la dictadura, havia estat considerat com una opció ferma per ser rei d'Espanya. La causa era que, a més de ser descendent directe de Felip V (1683-1746), reunia els requisits de la Ley de Sucesión del 1947 i era fill de Xavier de Borbó-Parma (1888-1977), qui havia liderat la participació carlista a la Guerra Civil. Un conflicte en què van combatre milers de carlistes al costat de Franco i d'altres van ser perseguits i assassinats a la rereguarda de la República. En conseqüència, durant el franquisme, la legitimitat de la pretensió carlista cap a la corona havia deixat de ser una causa del tot proscrita, com havia estat al llarg del segle XIX. Això no obstant, el carlisme no encaixava. La causa era que Xavier de Borbó i Parma es va negar a fusionar el partit carlí amb la Falange. A més, el partit carlista va expulsar els molts militants que es van aprofitar la situació i es van afiliar al partit únic falangista (FET y JONS).
El 1964, el dictador va mantenir una audiència pública amb Carles Hug i també amb el seu pare Xavier. Amb la reunió, Franco donava esperances als carlistes, en tant que desestabilitzava les opcions de Joan de Borbó (fill d'Alfons XIII) i del seu fill, el príncep Joan Carles. Al final, Franco es va decidir pel príncep Joan Carles, fill de Joan, comte de Barcelona.
Sense entesa amb Franco
El general no es va arribar a entendre mai amb el príncep carlista, Carles Hug. La causa és que el pretendent carlista advocava per un pas directe del règim cap a la democràcia per després de Franco. També s'interessava per un socialisme autogestionari, inspirat en el model iugoslau de Tito. A la llarga, la deriva marxista el va enfrontar amb part de la seva família, amb sectors de l'aristocràcia europea i va provocar l'escissió del partit. Per la seva part, Franco el considerava un príncep estranger sense possibilitats d'inserció a la societat espanyola. El 1968, el franquisme va expulsar d'Espanya Carles Hug i el seu pare.
El 1972, Francesc Xavier (pare de Carles Hug) va renunciar als drets dinàstics a favor de Carles Hug, qui va concretar una opció política carlista socialista i confederal que procurava mantenir lligams amb els principis de "Deú, pàtria, rei i furs" del llegat del partit. La transició cap a la democràcia va suposar una divisió que va separar el carlisme en el partit carlí demòcrata de Carles Hug i la Comunió Tradicionalista Carlista seguidora dels principis de la dictadura i liderada per Sixto Enrique de Borbó. La separació va culminar en els successos de Montejurra del 1976, quan els partidaris del carlisme feixista van disparar contra els carlins partidaris de Carles Hug amb el resultat de 2 morts. A partir de Montejurra, el Partit Carlista va entrar en totes les plataformes antifranquistes. L'activitat política va culminar en la derrota a les eleccions generals del 1979, quan per 500 vots Carles Hug no va sortir escollit diputat per Navarra.
El 1980 Carles Hug es va donar de baixa del partit i sense renunciar als drets dinàstics va optar per abandonar la reivindicació. Això no obstant, ni el Partit Carlí d'Espanya i amb ell el de Catalunya, ni la Comunió Tradicionalista Carlista es van arribar a dissoldre.
Durant la democràcia el partit Carlí de Catalunya es va legalitzar el juliol del 1978, després de les primeres eleccions democràtiques. El partit va ser membre de l'Assemblea de Catalunya i del Consell de Forces Polítiques. Això no obstant, no va poder aconseguir un espai polític per competir amb garanties a les eleccions.
L'actual secretari del Partit Carlí de Catalunya, Xavier Carbonell, explica que els valors carlistes de família, respecte a l'església catòlica i l'aposta secular per la idea d'una Espanya vertebrada en base a una confederació de nacions sobiranes afavoreixen en aquests moments un augment de la militància de joves a Catalunya. Segons ell, grups de joves provinents de sectors independentistes s'han apuntat al carlisme. Carbonell confia que les noves generacions en el període de 15 anys tornaran a posar el carlisme dins un espai petit però sòlid de la partitocràcia catalana. Carbonell comenta que el partit reconeix el fill de Carles Hug, Carles Xavier de Borbó-Parma com a hereu de la dinastia i com a pretendent legal de la corona d'Espanya. Segons ell, fins ara Carles Xavier segueix la mateixa línia de la darrera època del seu pare. És a dir, no renunciar als drets dinàstics i deixar de banda les ?reivindicacions.
Durant el funeral de Carles Hug a Barcelona, la seva germana Maria Teresa de Borbó-Parma va afirmar que el carlisme és una realitat viva. "El partit carlista ha renascut moltes vegades de les seves cendres i veurem com al llarg i ample d'Espanya i aquí a Catalunya el nucli carlista està molt viu", va dir.
El cap del carlisme gironí, l'historiador i mestre Jaume Campàs, detalla que la presència del partit a les comarques gironines es vertebra a la trobada anual de Sant Salvador de Bianya. Es tracta ?d'una reunió de militants i simpatitzants a l'entorn d'un petit cementiri, on reposen les restes de voluntaris carlins de la III Guerra (1872-1876). A la trobada, els responsables polítics del partit exposen les seves teories de futur. Ha concretat que la seva idea de promoció del partit a Girona passa per la configuració de llistes a les eleccions municipals i per la formació de seccions locals.
Campàs apunta que Carles Hug va crear l'actual ideari del partit confederalista i socialista autogestionari a partir de la tradició foralista i l'antiga força social camperola. Al seu parer, una aposta per la dinastia carlista en la persona de Carles Hug de Borbó i Parma al final del franquisme, hauria deixat solucionat el tema dels nacionalismes. "Perquè el carlisme fa segles que té resolt l'encaix de les nacions catalana i basca a Espanya", ha dit. Segons ell, el carlisme proposa un reg?ne confederal format pels estats sobirans de Catalunya (Països Catalans), Castella (Andalusia, Castella, Extremadura) i el País Basc-Navarra.
Campàs diu que quan Carles Hug de Borbó va deixar el partit i va considerar que el carlisme quedava per a la història, les bases del partit van mantenir l'estructura a tot l'Estat. Llavors va agafar força la frase del pretendent Carles VII, que a principis del segle XX va dir que volia ser rei de les repúbliques d'Espanya. Així, segons Campàs, dins el partit es va formar la voluntat de mantenir-se encara que el cim de la piràmide del projecte en comptes d'un rei fos una república. També es va decidir que el partit tingués llibertat de culte, per la qual cosa, segons ell, ara existeixen carlins musulmans.
Campàs assenyala que l'altre punt de diferència entre Carles Hug i les bases va ser la recent donació dels arxius del carlisme a l'Arxiu Històric Nacional: "Hi ha la història de molts voluntaris que van sacrificar la vida pel partit, per tant no era propietat única de la dinastia", sostè. A partir de l'abandó de la militància de Carles Hug, segons ell, el partit Carlí de Catalunya va sobreviure gràcies al lideratge de Julio Gómez Baillo.
Campàs especifica que la ideologia actual del partit està basada en el model de socialisme autogestionari proposat per Carles Hug a les dècades dels seixanta i del setanta, pel principi de subsidiarietat (on no arriba un estament petit hi arriba el gran) i en la confederació de nacions sobiranes. Campàs defineix el socialisme autogestionari a partir de la base d'una solidaritat concretada en la corresponsabilitat activa dels treballadors en la gestió de les empreses. També precisa que dins del respecte per l'església catòlica el carlisme ara té llibertat de confesió. "Tenim militants musulmans", revela. Pel que fa a la confedaració, afegeix que es tracta que els Països catalans i basco-navarresos decideixin lliurament on arriben els seus vincles amb Espanya i formin un estat confederal.
Patrimoni intangible
L'altre motiu per a la perdurabilitat del carlisme és l'èpica gestada durant les tres guerres que va protagonitzar durant e segle XIX, la qual incrementa progressivament la seva presència tangible en la societat pel motiu que hi ha artistes (escriptors, pintors i cineastes) que han incorporat la temàtica dels conflictes carlins a la seva obra. Precisament l'anomenat Pla d'Intangibles de Catalunya ha decidit ara potenciar els intangibles vinculats als carlins dins de la Catalunya de la Il.lustració a les Repúbliques (1740-1875).
El patrimoni intagible no té una concreció com pot ser el mar, la muntanya o els monuments. Això no obstant, existeix en la ?consciència col·lectiva que defineix un territori. És element imperible que la Generalitat vol impulsar a la Garrotxa per atraure turisme cultural durant tot l'any. Amb aquest objectiu, el conseller d'Innovació Universitats i Empresa, Josep Huguet, signava fa pocs dies un con?veni amb els alcaldes d'Olot, Lluís Sacrest; Riudaura, Eulàlia Massana; Sant Feliu de Pallerols, Joan Casas, per programar activitats relacionades amb el carlisme.
