Recorda com li van donar la notícia?

Com si hagués sigut ahir. Per la televisió vaig saber que hi havia hagut un atemptat a Roses, i com que el meu fill hi estava destinat, vaig intentar posar-me en contacte amb ell trucant-li. I no contestava.

I va pensar el pitjor?

De seguida. Perquè vaig trucar a la comissaria dels Mossos a Roses preguntant per ell i van començar amb evasives i a bloquejar-me. Allà vaig començar a patir, perquè no és normal que la policia respongui amb evasives al pare d'un company.

Què va fer?

Un altre meu fill era mosso a Girona i li vaig demanar que internament esbrinés el que havia passat. Al cap de poc ja em va dir que no em mogués de casa, que venia un cotxe del cos a recollir-nos a la meva dona i a mi. Oficialment encara no m'havien dit res.

Pot expressar què va sentir en els primers moments?

Un estupor absolut, no et creus el que està passant. És un cop de mall tan gros que no el pots assimilar com a real, vas com flotant. Només pensava «per què?». Per què han fet això al meu fill? I és clar, no hi trobes resposta. No hi ha altra explicació que el fet que és una banda de mafiosos i assassins.

Hauria triat justícia o venjança, cap els assassins?

Li seré sincer, primer vaig pensar en prendre'm la justícia per la meva mà com única forma de resoldre el problema. Però després penses que tens unes responsabilitats, una família a qui et deus. Però ni oblido ni perdono.

Com afecta un fet així la vida?

Em va destrossar la vida. No només a mi, sinó a tota la meva família. La meva dona va morir tres mesos després perquè era incapaç de superar la mort del seu fill. L'ésser humà està preparat biològicament per entendre la pèrdua d'un pare, d'un germà... però no d'un fill. Ningú hauria

d'enterrar mai un fill.

Es va comportar tothom correctament amb vostès?

Des del president Pujol fins al darrer mosso, es van portar de forma excepcional. Una altra cosa va ser la premsa. Alguns periodistes van intentar gairebé assaltar la funerària on vetllàvem el cos. I un es feia passar per company del meu fill!

L'emocionarà tornar-hi avui?

Fa deu anys que hi vaig cada 17 de març. I hi seguiré anant cada any mentre pugui. Era el meu fill gran, i a més un noi extraordinari. No ho dic jo, sinó tothom que el coneixia. Ahir, que era el meu aniversari...

Un moment: va morir l'endemà que vostè fes anys?

Doncs sí, l'endemà de fer-ne jo 60. Les últimes paraules que vaig escoltar-li van ser per telèfon el dia abans de morir: "Felicitats, papa". Mai més tindré un feliç aniversari. Però la vida continua, tinc dos fills més, i ara ja un nét.