No, gràcies, per força raons. És una data que poca cosa té a veure amb els empordanesos. Ben mirat tampoc entenc què té a veure amb els barcelonins progressistes. Aquesta celebració és un absurd. No pas perquè celebrin una derrota. Tot el contrari: fou una victòria de la història en marxa imparable, contra la reacció: els gremis medievals contra el desenvolupament de les forces productives.

Els penons de les santes patrones de les confraries contra la industrialització naixent, contra el comerç transatlàntic, contra el desenvolupament inevitable del capitalisme. Per sort, els rebels fracassaren, arribà el decret de Nova Planta i Barcelona i el seu port experimentaren un creixement econòmic i demogràfic espectacular. Els "cabdills" resistents pactaren amb el borbó i s'acomodaren a la nova situació. El senyor a qui porten flors cada diada, el primer. Més tard, al 1794, arribà el moment d'acabar amb els borbons. I què passà?

Doncs allò que el malaguanyat Lluís Maria de Puig escriu en el pròleg al seu recull d'articles, de Carles Rahola, sobre Girona i la Gran Revolució: Si Catalunya, majoritàriament, es posicionà al costat dels borbons. Aquest (insisteixo, escriu De Puig) és el problema més gran que té plantejada la historiografia catalana. Com s'explica? S'explica començant per canviar tota la terminologia: no fou la Guerra del Francès. A tota Europa i també a Catalunya fou una guerra civil en la qual s'enfrontaren dues concepcions de la Pàtria. La sentimental que els alemanys anomenen Heimat i la política que la Gran Revolució anomenà República.

Des d'aleshores, la lluita entre ambdues és el motor dels processos constituents europeus: l'aparició del concepte de poble (a partir d'aquell moment, abans no, el 1714 són germanies que defensen interessos corporatius) identificat amb la Nació. La superació del gremialisme i del vassallatge pel concepte de Ciutadania. Tanmateix, tal com posa en evidència, l'obra recent de Zeev Sternhell, a França i amb ella tota a Europa es va constituint, sobretot a partir de final del XIX, un moviment polític esquizofrènic, de masses, que s'imposa fer compatible allò nou amb allò vell: una barreja de carlisme i de sindicalisme corporatiu, radical en la lluita contra la corrupció i la manca de valors i d'ideals, la puresa de la terra, la sang, ?enemic del materialisme: és a dir que en comptes d'esforçar-se en la comprensió dels problemes reals, amb l'ajuda de la ciència: economia, sociologia, geografia... exclama un voluntarista i irracional: Déu proveirà: en una mostra de manca d'autoestima: escull el pitjor moment per a proclamar la independència, ho fa, no pas a favor de la Pàtria ans a la contra: contra rellotge, i contra el vaixell on naveguem totes a l'espera del proper tsunami financer.

Empordaneses!!, un altre 1640, un altre 1714, un altre 1810 són ben possibles. Novament els de Barcelona ens impulsen al fracàs de tota evidència. Els nostres pares de la pàtria no tenen res a veure amb l'onze de setembre. Els drets històrics del nostre Comtat ens foren arrabassats a sang i foc per l'aragonès Jaume I que incendià Llers i pel seu fill Pere l'Invasor d'Empúries i del Regne de Mallorca, tal com relata la Crònica. Des de llavors l'eix Girona-Barcelona ens arraconà. Exemples no em manquen pas: l'absurd traçat de la N-II o de l'eix transversal, per aïllar-nos. Conscient d'aquesta realitat, Franscesc Aragó decidí (a les seves memòries afirma no haver-se'n penedit mai) encapçalar el naixement de la nova Catalunya.

La Catalunya Nord inicià, de fet, el seu procés Constituent el 1794. El debat sobre la concepció de la Nació que fou liderat pels germans Aragó definí, seguint la proposta de Grégoire, el concepte modern de poble sobirà que se sustenta en els principis republicans: Llibertat, Igualtat i Fraternitat: és la República qui funda la pàtria i no pas la pàtria qui funda la República. El procés s'hagué d'enfrontar durant 200 anys a la visió essencialista de la France d'"Action Française" el primer feixisme europeu. La Catalunya Nord és, no pas la Catalunya del nord, ni el nord de Catalunya, ans, constitucionalment, una altra Catalunya. L'Empordà és culturalment, econòmicament i històricament un país de transició entre ambdues. Dins d'un procés de creació d'un estat sud català, els empordanesos hem de tenir el dret a l'autodeterminació amb quatre opcions: primer, l'estat propi; segon, la incorporació a la R.F.; tercer, la relació directa amb Madrid i quart, formar part de Barcelunya però com a estat confederat seguint el model helvètic, guardant sempre el dret a l'autodeterminació en base als drets històrics d'Empúries i Mallorca, i en base als fets de 1795 i als decrets imperials de Napoleó de 1810 que mai no han estat derogats.

No som un racó de Barcelunya. Serà difícil: l'alcalde Armangué mirà d'equilibrar la situació. Catalunya en xarxa en deia, fracassà: els figuerencs reduïts a la condició de vilatans reials que han oblidat que, per dues o tres vegades, la ciutat fou capital de la República, ni tan sols fórem capaços de dotar l'estació del TGV amb una avinguda d'accés digne, ni tan sols tenim sortida nord a l'autopista, molt menys tenim port de mar. I pensar que els nostres sobirans poblaren Mallorca 200 anys abans que Jaume, l'aragonés. I pensar que armaren vaixells que lluitaven a Andalusia. I pensar que Terrades i Aragó proclamaren la República a París el 1848. I pensar que alguna apreciada lectora pensarà que tot això m'ho invento! Més, benvolgudes lectores, veureu si això de l'onze de setembre té més sentit..., això pla és un invent, un lluert d'estiu, un artefacte!!