Vagi per endavant que crec en el principi jurídic penal que estableix la innocència de l'inculpat fins que en el procediment o judici no es demostri la culpabilitat de la persona i així es reculli en la sentència definitiva que emeti el jutge o el tribunal. Hi crec i el defenso. No només per imperatiu legal, sinó per convicció democràtica en base a la qual hom creu en un Estat de Dret. Però l'anomenat cas Pujol em sobrepassa, com també les argúcies legals del pacte entre els delinqüents i la Fiscalia en virtut del qual si el primers «canten», el segon demana i obté menys pena que aquella prevista en el Codi Penal. Serà legal, però és immoral. Sobretot, èticament injust, per no tenir res de pedagògic per a una societat que des de fa anys viu permanentment en la sorpresa - si es pot dir així- que gairebé tot està enfangat de merda.
La «declaració de Queralbs» relativa a una deixa de l'avi Florenci a favor de Marta Ferrusola en qualitat de marmessora dels seus fills menors d'edat em va sorprendre perquè la ignorava. La meva estranyesa va anar incrementant-se en la mesura que, socialment, s'imputava a Jordi Pujol tenir diners a Andorra com a derivada d'aquella deixa. Com els podia tenir, em deia, si l'avi Florenci li havia fet el lleig de deixar-ho tot a la seva jove i no a ell, l'hereu? Em preguntava també com podia enllaçar-se l'empara de l'antic president del nostre país vers tota la seva nombrosa família en un assumpte en què seu propi pare l'havia exclòs. Mai no vaig saber trobar la relació causa-efecte d'aquest entrellat que se m'apareixia com a misteriós alhora que sospitós. Sobretot després que la germana d'en Pujol va dir que res no sabia d'aquesta deixa.
Tot el que ens ha arribat després és prou conegut per l'amable lector com per a reiterar-ho aquí. La Fiscalia parla d'una «organització criminal» l'epicentre de la qual es trobaria en el matrimoni Pujol-Ferrusola que hauria tingut en el seu fill gran, en Jordi Pujol Ferrusola, gestor/executor principal de la mateixa. Tot, òbviament, en clau indiciària, sempre en benefici de la presumpció d'innocència, malgrat la documentació acumulada i, en part, coneguda per tothom per haver-se difós, la qual pot sostenir la petició d'obertura de judici oral quan el jutge instructor ho consideri pertinent.
En el decurs d'aquesta setmana s'han polvoritzat tots els sostres imaginables que poden construir-se en base al dret a mentir que assisteix tots els criminals. Marta Ferrusola, dona catòlica, apostòlica, romana i de comunió dominical, se'ns ha revelat com a «mare superiora» del convent dels Pujol. Ha superat amb escreix tots els guionistes de thrillers, s'ha autoinscrit en el Guinness dels galtes i ves a saber si li posen una estrella en el passeig de la fama de Hollywood ni que sigui per ésser un vodevil grotesc. Però la Marta Ferrusola ha fet quelcom pitjor que escriure la paròdia més patètica de si mateixa: Ha caricaturitzat el president Pujol com un veritable calçaces.
Confesso que sempre vaig confiar en Jordi Pujol, però també que mai no em vaig fiar de la Ferrusola. No endebades, quan va esclatar l'escàndol, vaig aconsellar als lectors del Diari de Girona que no deixessin de seguir-la per intuir que era la clau de volta de la masia que ara se'ns mostra en tota la seva putrefacció. Es troba en l'hemeroteca d'aquest diari. Sempre me la vaig trobar rere les bambolines, però els seus ulls expressaven set de venjança. Avui crec saber que aquesta ho era respecte de la mateixa Catalunya pels diners esmerçats pel seu marit en el seu projecte personal de donar-li volada. L'avi Florenci fou ric, però s'arruïnà. El seu fill també, i Catalunya els havia de tornar els diners perduts, deien aquells ulls, i ho sabem avui.
Jordi Pujol i Soley ens ha de dir la veritat, tota la veritat i només la veritat. Ens ha de dir si, com sospitava el president Josep Tarradellas, tot ell és una gran farsa i una gran mentida o si, alternativament, portat per la seva obsessió de ser un mal pare i haver deixat l'educació dels seus fill a la seva dona, sabia d'antuvi i ho sabut sempre que aquesta els ha format en la corrupció sistèmica i en la depredació descarada, i que ell ha permès que així fos tot participant-hi o bé deixant-ho fer.
Si no ho fa, dir la veritat, aleshores em veig obligat a afirmar que ell és la personificació del cinisme i que jo he estat segurament un imbècil (i, al costat meu, uns quants milers més de companys de CDC i algun milió i escaig de votants de CiU) fent de cooperador necessari de la causa política que ell encapçalava. Aquella tenyida per valors eterns, com ara l'estima pel treball i l'esforç posat al servei del país i del pròxim, en la qual vaig creure. Pujol, confessa, cony!, o fot el camp de Catalunya, com ja va dir el seu dia en Xavier Trias.
