Un veu entrar Eugeni Gay, amb la seva edat al damunt i amb el seu aspecte impecable de lord anglès -bastó inclòs- que acaba de llegir The Times a la butaca del club, i no espera que aixequi la veu. De fet, no l'aixeca...excepte quan parla de coses que el treuen de polleguera. I si alguna cosa pot treure de polleguera el vell i prestigiós jurista són els que embruten el sagrat nom del Dret. Així que la xerrada anava al trun-trun, amb Eugeni Gay que semblava fer una lliçó d'història, recordant que a l'any 1936 algun prestigiós jurista alemany sostenia que veient com el poble aclamava el Fuhrer, aquest tenia el legítim dret de modificar les lleis, quan, de cop, va fer -sense donar noms, no calia- un paral·lelisme amb la situació actual de Catalunya, i es va posar a cridar com si de lord anglès s'hagués convertit en tribú del Senat romà: «Jo acuso! Jo acuso a tots aquests leguleyos ( sic) i pocavergonyes que, sabent-ho, menteixen sobre les lleis! La història els jutjarà per tot el que estan fent contra la convivència dels ciutadans!». La sala va quedar en silenci. Eugeni Gay va tornar al seu to habitual.
Eugeni Gay, vicepresident del Tribunal Constitucional de 2001 a 2012, va participar ahir en «Diàlegs per a la convivència», organitzat per Federalistes d'Esquerres a la Casa de Cultura. Ho va fer al costat d'un altre jurista de prestigi, Francisco Caamaño, catedràtic de Dret Constitucional que va ser secretari d'Estat i després Ministre de Justícia entre 2009 i 2011. L'acte el va presentar Joan Miró, professor emèrit de la Universitat de Girona, i va ser conduït per Carolina Sierra, llicenciada en Dret.
Si Eugeni Gay va deixar en el·lipsi a qui es referia, tot i que a ningú se li van escapar les similituds entre el que explicava i l'actualitat política, Francisco Caamaño -tot i ser gallec- va concretar-ho: «Els que invoquen el dret a decidir, haurien d'explicar d'on el treuen; per a mi, com a demòcrata, no hi ha més dret que el que emana dels meus representants». I per si no quedava clar, va afegir: «No hi ha un dret a decidir; només els que ens volen imposar coses, descobreixen drets que la resta desconeixem».
Cultura federalista
Per Caamaño, en aquests moments, tant a Catalunya com a Espanya, «hi ha massa patriotisme de paper». Els dos juristes van estar d'acord a l'hora de defensar els beneficis del federalisme, en el benentès, va recalcar Caamaño, «que federalisme no és simplement canviar les competències, no, això no soluciona res si no va acompanyat d'una autèntica cultura federalista; però això exigeix una responsabilitat democràtica que actualment a Espanya no existeix».
Eugeni Gay, per la seva banda, amb la seva finezza -potser més que un lord anglès sembla un príncep florentí- va citar Maquiavel, deixant que cadascú i per si mateix relacionés la frase amb la situació catalana: «La clau és conduir el poble cap als interessos que convenen al príncep». Gay, a més, va ironitzar sobre el concepte de sobirania, assegurant que avui, amb les institucions europees «ni Espanya, ni Catalunya ni el Regne Unit, són sobirans; però hem de deixat de ser catalans? No, ho som més ara que fa 100, 200 o 400 anys -noti's la referència, segur que gens casual, a més enllà del 1714-, perquè aleshores érem súbdits i ara som ciutadans».
Ja al final, Francisco Caamaño va referir-se a l'Estatut escapçat pel Tribunal Constitucional. Segons l'exministre, amb el recurs al Constitucional es va trencar un pacte implícit. A seu entendre, si realment hi havia aspectes de la norma catalana que no encaixaven en la Constitució, hauria sigut més adient reformar aquesta i fer-l'hi encaixar, «i no passa res». El problema, i en això coincidien també els dos ponents, és que el 1978 es va crear una Espanya «unida» però no s'ha treballat en favor de la unitat.
