La dimissió que arribava amb nocturnitat la matinada d'ahir -el PDeCAT de la Vegueria de Girona la feia pública a la 1:26 hores a través d'un escarit comunicat- ve de lluny: de l'estiu de l'any 2016 (aleshores el partit hereu de Convergència es deia Partit Demòcrata de Catalunya, li faltava l'«e» d'europeu). Oficialment, Vila plega perquè, en tant que delegat del Govern des de fa uns mesos, no pot dirigir un partit que té un règim d'incompatibilitats molt estricte (tant, que ja se l'ha saltat en més d'una i dues ocasions). Extraoficialment, Vila abandona la direcció demòcrata en virtut d'un pacte tancat amb la seva successora, Natàlia Figueras, que presidirà el PDeCAT a Girona fins a les municipals i que la tardor del 2016 va acceptar retirar-se de candidata a les primàries, entrar a la llista de Vila i accedir al càrrec els últims dos anys de mandat.

La realitat, però, és una altra: ho diuen quadres municipals consultats per aquest diari que neguen les dues hipòtesis. «Les incompatibilitats són una excusa», assenyala un regidor del PDeCAT, perquè Vila, com va fer Lluís Guinó, alcalde Besalú i diputat al Parlament, podria haver sol·licitat la butlla del Consell Nacional i esquivar les normes del partit. A banda d'això, fonts dels demòcrates confirmen a Diari de Girona que el compromís de Pere Vila Però, com que «les expectatives electorals són les que són [és a dir, incertes]» per al partit hereu de convergència, el ja expresident del PDeCAT a la Vegueria de Girona hauria optat per «abandonar el vaixell a temps, no fos cas que s'enfonsés», raona un altre quadre local.

Ni incompatibilitats, doncs, ni pacte de cap tipus amb Figueras, que no era, per cert, l'única candidata a presidir el partit a la província. Hi havia dos noms més: el de l'alcalde de Llagostera i vicepresident de la Diputació, Fermí Santamaria -el que suscitava més consens-, i el de l'alcalde de Borrassà, Ferran Roquer, que també és diputat al Parlament de JxCat. Roquer, més jove, era un bon perfil per transmetre «el missatge de renovació», però la seva condició de càrrec de JxCat, la marca infantada per Carles Puigdemont abans de les eleccions del 21 de desembre del 2017, va descartar-lo. Per què? Apunten fonts del PDeCAT que la nova «joguina» política de l'expresident, la Crida Nacional per la República, pressiona sobre càrrecs del Govern i diputats perquè s'adhereixin al «moviment», que, en paraules del líder, vol superar els partits «caducs». En aquest context, la Crida, que es presenta el cap de setmana vinent, comptarà molt probablement amb polítics com Roquer, ja que «la pressió perquè hi donin suport és encara més forta sobre els càrrecs de la Generalitat», pronostiquen des del PDeCAT, que interpreten aquesta maniobra com una «OPA més que hostil» de Puigdemont.

Sigui com sigui, Pere Vila -que a Llançà governa amb el suport oficiós del PSC i que, de tenir un perfil de convergent a l'ús, els últims mesos ha passat a orbitar a la galàxia Puigdemont: el seu nomenament com a delegat del Govern confirma la tesi- plega com a màxim responsable orgànic de la postconvergència a Girona; i cedeix pas a una política jove -no pas novella- que té una feinada per endavant: la confecció de les llistes per a les eleccions municipals del maig, per una banda, i la gestió del cisma que s'albira amb la irrupció de la Crida.

Madrenas, el símptoma

D'entrada, però, tot indica que la jugada de Carles Puigdemontdel PDeCAT. Per què? Doncs perquè acceptar formar part de la Crida equivaldria a perdre el control sobre els alcaldables, que podrien ser designats a través de primàries obertes. «Que em triïn els afiliats em sembla més que raonable; que puguin decidir persones de fora del partit, no tant», explica, gràficament, un quadre demòcrata. Que l'alcaldessa de Girona, Marta Madrenas -en aparença poc sospitosa de ser enemiga política de Carles Puigdemont-, fos la primera alcaldable proclamada pel PDeCAT, confirma la màxima que segueixen molts candidats demòcrates, cansats de les interferències provocades per la «doctrina Waterloo»: els experiments, a casa. I amb gasosa.