La meitat dels adolescents que viuen en centres tutelats hi estan a disgust

Per inesperada, aquesta última conclusió és una de les destacades per l'autor de la tesi «El benestar subjectiu dels adolescents tutelats a Catalunya», el doctor en Sociologia per la Universitat de Girona, qui creu que la pràctica professional hauria de tenir present aquest resultat i analitzar per què «el benestar de les noies en situacions més adverses baixa molt més que el dels nois». D'altra banda, Llosada-Gistau ha constatat que, a diferència del col·lectiu tutelat en centres residencials, la sensació de benestar de les noies i els nois que viuen amb famílies és «molt semblant a la de la població en general». I per aquesta raó aconsella seguir potenciant l'acolliment familiar.

L'última recerca feta fins ara

La recerca, que es va presentar a la UdG el 2017 i sobre la qual una revista científica té a punt un nou article que compara el col·lectiu adolescent general amb el protegit, se centra en els menors de 12 a 14 anys que el 2014 estaven tutelats per la Generalitat. El seu responsable, que ara treballa com a coordinador de la Unitat d'anàlisi de dades i avaluació de la Direcció General de la Infància i l'Adolescència (DGAIA), defensa la vigència dels resultats obtinguts amb «un dels primers estudis a nivell internacional sobre benestar subjectiu» -que ja s'està replica a d'altres països- i «l'últim d'aquest tipus» que s'ha fet a Catalunya.

El treball especifica que el benestar subjectiu, l'eix de la investigació, és «el principal component psicosocial de la qualitat de vida»; és a dir, «les percepcions, les valoracions i les aspiracions de les persones pel que fa a la salut, el lleure, l'escola, les relacions amb els altres o la satisfacció personal». L'autor indica que «els infants i els adolescents són informants clau en la investigació científica i en el desenvolupament de les polítiques socials que els afecten», motiu pel qual considera «necessari que ells mateixos puguin manifestar les seves percepcions i expectatives».

La tesi analitza els tres tipus principals d'acolliment del sistema de protecció de la Generalitat: en família extensa -que manté alguna relació de consanguinitat amb els menors-, en família aliena i en centres residencials. El 54% dels adolescents que van participar en la recerca eren nois i el 15%, d'origen estranger. Un fet comprovat és que el col·lectiu immigrant està «sobrepresentat» en els centres residencials, equivalent al 22% dels joves que hi viuen; en canvi, només ho eren el 6% dels adolescents acollits en família extensa. Tal com ja argumentava a la tesi, l'autor remarca que darrere d'aquesta desproporció segurament hi pesa el fet que els menors nascuts a l'estranger no tenen una xarxa familiar de suport, ni ningú que els pugui acollir aquí.

La importància dels estudis

Una altra dada significativa, en aquest cas relacionada amb l'escolarització, és que hi havia més alumnes repetidors en els tres tipus d'acolliment que en la població general; tot i això, el 59% dels acollits en família extensa anaven al curs que els tocava, seguits dels que estaven amb una família aliena (56%) i dels que vivien en un centre (43%). Un altre factor a tenir en compte és que l'acolliment residencial concentra el gruix de menors amb necessitats educatives especials, pràcticament inexistents amb famílies. Respecte l'educació, i a partir de les dades recollides a la tesi, Joan Llosada-Gistau considera que «el sistema de protecció hauria d'apostar decididament per una política que potenciï i faciliti al màxim la continuïtat en els estudis».

Tot i que el treball es basa en dades de fa cinc anys, l'autor afirma que poden variar els percentatges però que les conclusions generals contiuen essent vàlides en l'actualitat. A part de les esmentades, també hi ha la necessitat d'estabilitat dels adolescents tutelats, en el sentit que mantinguin la mateixa escola i família acollidora o educadors, ja que aquesta continuïtat «es relaciona positivament amb el seu benestar».