DissabteEls «Talent shows» d'aquí

Salta a la fama seria el que ara s'anomena talent show. L'organitza l'insigne Lola Cafè del car­rer Bonaventura Carreras Peralta, que des de fa anys és un oasi per a la música en viu a Girona. Aquest anunci em provoca un flashback: just davant del Lola, a l'antic edifici del fugaç Ateneu gironí impulsat per Carles Rahola, Joaquim Pla Cargol i Cassià Costal, va néixer Ràdio Girona, que durant anys era on es catapultaria a la fama provincial els cantants, músics i bandes locals. Ho va fer amb un talent show (en aquella època aquesta expressió no existia) anomenat Buscando la fama, que durant anys va presentar amb grans hipèrboles vocals la gran estrella local de la ràdio, Jaume Teixidor, amb un èxit apoteòsic en aquella ciutat de províncies. A molts els van ploure contractes a totes les festes majors i a Teixidor milers de perfumades, imaginatives i acolorides cartes de fans que se'l volien endur al llit.

Dimecres que ve l'empordanès Cesc Sansalvadó, conegut com l'home-orquestra, inaugura el Salta a la fama del Lola Cafè, seguint la tradició d'aquest carrer i la seva prolongació natural que és la Força, on la ràdio es traslladà immediatament per estar-s'hi més de 40 anys. És interessant que anys després encara hi hagi iniciatives que considerin l'explosió del talent local i que ho vegin com una oportunitat mútua.

DiumengeLlenguatge hermafrodita

A vegades és minúscula la distància que hi ha entre propagar conviccions fermes i fer el ridícul. El llenguatge antipatriarcal d'alguns partits de l'esquerra corre el risc de fer el ridícul per excés. Un paio granut i amb barba dient «nosotras» no és ni inclusiu ni políticament reivindicatiu. És paròdic i quasi drag-queen, una figura satírica que busca conrear el grotesc. Revisar i feminitzar mots és un exercici necessari perquè el llenguatge també ha de ser femení. Però presentar-nos com éssers hermafrodites no crec que sigui el camí.

DillunsEl complot dels roïns

Que ràpid s'obliden els trets al clatell i les persones desmembrades al carrer per les bombes. Que ràpid s'oblida el dolor col·lectiu pels assassinats de gent estimada i respectada com Ernest Lluch, Francisco Tomás y Valiente i així fins quasi un miler. Que ràpid s'oblida la impotència d'aquelles morts absurdes i que ràpid s'obliden els errors d'associar tot un país -el País Basc- amb el terrorisme i el greu error de represaliar gent que mai va defensar el terrorisme.

No entraré a jutjar les detencions dels set que anomenen CDRs. Les sigles sempre són un mal negoci perquè permeten accentuar una fonètica criminal. No ho jutjo perquè el temps posarà la justícia o la injustícia al seu lloc, però sí que jutjo la neciesa d'aquests malvats que, des dels partits polítics que s'ensorren a les enquestes i des de les portades de diaris i programes televisius ultres, fan un paral·lelisme entre la Catalunya actual i el País Basc de l'època dels 9 mm. Tots plegats formen un complot de roïns irresponsables que en cap cas busquen defensar unitats sentimentals ja impossibles, sinó progressar en vots i audiències.

Dimarts «Boiacat»

Inuncat i Transcat són protocols d'alerta en cas de fortes inundacions o vessaments de materials perillosos. Protocols que alerten de desgràcies. Seguint la mateixa essència del cataclisme, el boiacat és un protocol que m'he inventat jo i que marca l'inici d'un període que m'autoprohibeix trepitjar Calella de Palafrugell, Begur i altres passions meves del centre de la Costa Brava.

L'última vegada que vaig trepitjar Begur va ser la darrera setmana de maig, quan posaven les boies a Aiguablava, i fins avui no he tornat a la zona. En concret a Calella de Palafrugell, el dia que estaven traient les boies, malgrat que encara hi ha ressagots perquè avui és festa a Barcelona.

Les boies són el símbol que marquen els més de tres mesos d'ocupació, quan bona part de la Costa Brava es converteix en ordinàriament prescindible. Avui, amb la fi d'aquest període, he decidit pagar un euro i pujar a la torre de guaita de Sant Sebastià per celebrar la partida de l'estiu, les boies i la turba.

DimecresEl CDR Dalí

L'any 1924 Salvador Dalí va ingressar primer a la presó de Figueres i després a la de Girona. Entre les dues va estar tancat quasi un mes per un decret del dictador Primo de Rivera, que establia que serien detinguts i jutjats tots aquells que cometessin delictes contra la pàtria. No s'ha aclarit mai amb precisió què va passar, però s'especula que Dalí formava part d'un grup que preparava aldarulls en contra de la visita a Figueres d'Alfons XIII. El futur geni apareixia com el número 1 de la llista de persones «extremadament perilloses per a la conservació de l'ordre públic» i la policia el considerava com el «separatista més perillós de la comarca». De fet a La vida excessiva de Salvador Dalí, Ian Gibson sosté que, un any abans, el pintor ja va voler organitzar a Madrid una protesta antimonàrquica contra Alfons XIII i fins i tot va arribar a fabricar «una bomba de protesta, però no per matar». En alguna ocasió el periodista Josep Playà ha explicat que l'amic de Dalí Jaume Miravitlles, en una conferència a l'Ateneu de Barcelona l'any 38 va explicar que: «El pintor Dalí i jo pujàvem a l'institut de Figueres (l'actual Muntaner, que és l'institut laic més antic) i cremàvem la bandera espanyola».

Però aquest passatge de les detencions del Dalí CDR i els més que probables motius de l'empresonament preventiu que mai va arribar a judici ens expliquen moltes, i potser massa, coses d'avui. La transformació ideològica posterior de Dalí és una altra història.

DijousLleona perillosa

La tradició diu als visitants de Girona que és indispensable besar el cul de la Lleona per tornar algun dia a la ciutat. L'Ajuntament sembla encaparrat a transformar la tradició perquè en lloc de garantir que els turistes tornin a la ciutat, pretén que s'hi quedin.

M'explico. Fa cinc anys un home va morir en caure de les escaletes metàl·liques que hi van posar per poder arribar amb els llavis al capdamunt d'aquest capitell romànic que s'associa a una lleona que a mi sempre m'ha semblat una fura desdentada. I avui mateix s'ha sabut que la Generalitat dona la raó a una dona de 55 anys que ha denunciat l'Ajuntament perquè fa tres anys va caure d'aquestes escales i es va trencar un braç. La Generalitat adverteix que les escales són un perill per als visitants. Jo només les vaig pujar una vegada després d'una ampolla de garnatxa a Can Marquès i, per sort, no em vaig fracturar res.

L'Ajuntament ha confós això de fidelitzar el turisme. Només cal que tornin alguna vegada a la ciutat, no cal que s'hi quedin per sempre més de cos present, coi!

DivendresVisca la moda i els sonats

Manifestacions arreu del món que avui es fa petit pel canvi climàtic. També a Girona amb gent joveníssima. Això no està perdut del tot. Els exaltats de cada barri rondinen amargament perquè tots els xavals s'apunten «a la moda aquesta de salvar el planeta».

Els rondinaires són abascalitos. Els mateixos que presenten la Greta Thunberg com una sonada.

Comparada amb el reggaeton, quina moda més fantàsticament profitosa aquesta de voler salvar el món per evitar sortir a corre-cuita com en el fill de Jor-El cap a un altre planeta, i quina sonada més universalment admirable aquesta Greta que ha aconseguit declinar la Garbo al Google.