16 de novembre de 2019
16.11.2019
Diari de Girona

Albert Llovera: «Nosaltres tenim un Dakar diari i hem de gaudir-lo»

El primer pilot de ral·li que va competir amb una discapacitat física comparteix la seva experiència en l'acte final dels quaranta anys de Mifas Un accident mentre esquiava el va deixar tetraplègic quan tenia divuit anys

16.11.2019 | 01:27
La intervenció del pilot de ral·lis durant la cloenda del 40è aniversari de Mifas.

Albert Llovera té 53 anys i en fa 34 que es mou amb cadira de rodes. Es mou tant que viatja 200 dels 365 dies de l'any i en passa molts conduint un cotxe de ral·li, perquè ja suma tres dècades de carrera automobilística en campionats del món i participant en el súmmum de l'univers del motor, el Dakar. Però ell hi treu importància o li dona tota, depèn de com es miri, perquè –tal com va afirmar durant la cloenda de l'aniversari de Mifas– «nosaltres tenim un Dakar diari i hem de gaudir-lo».

La frase resumeix una filosofia de vida que vindria a ser un còctel de persistència, dinamisme, «esperit fort», positivisme i saber veure i aprofitar les oportunitats. Tot i que no ho va dir de manera explícita, de la seva actitud es desprèn que el sentit de l'humor és un altre ingredient bàsic.

Llovera va compartir la seva experiència i manera de veure la vida amb els prop de 200 assistents a l'acte amb què Mifas va tancar, ahir al matí, la celebració de quaranta anys dedicats a les persones amb discapacitat física. En les seves primeres paraules, va lligar una felicitació a l'entitat –perquè «gent com vosaltres fa que nosaltres ho tinguem més fàcil, dintre de les dificultats», va dir– amb una petició «al col·lectiu perquè valori les coses».

L'andorrà és pilot, però també delineant i ortopedista, a més de conferenciant o ambaixador de l'Unicef, tot plegat després d'haver començat una carrera esportiva com a esquiador o, més endavant, quedar subcampió del món per equips de bàsquet en cadira de rodes. Unes fites assolides per «un nen mogut, era un gamberrot» –va confessar–, el petit de quatre germans d'una família de forners a qui van fer fora d'una escola rere l'altra; fins i tot, ja de més gran, d'un internat a Bilbao «on només vaig estar dos mesos i mig». A 12 anys va començar a viatjar per esquiar, li van oferir entrenar amb l'equip espanyol i, quan en tenia 17, el van seleccionar per competir als Jocs Olímpics d'hivern de Sarajevo amb Andorra. El 1985 es va girar tot.

Albert Llovera s'acostava a la línia d'arribada esquiant a una velocitat de 106 quilòmetres per hora quan un jutge cronometrador va creuar la pista i van topar. Tal com va detallar ahir, el xoc li va trencar l'espatlla i les costelles del costat esquerre, la clavícula, l'estèrnum, una cama i tres vèrtebres dorsals, deixant-lo sense mobilitat del pit en avall. «Amb 18 anys –va recordar–, pensava que anava a viure de les meves cames, però van deixar de moure's i de sentir».

Apareix el positivisme: «encara que ens trenquem, ens podem anar ajuntant», va dir. Igual que la capacitat d'agafar les oportunitats, com la que ell va veure en acceptar de ser «el conillet d'índies» d'uns metges de Houston (Estats Units) que el van visitar –els mateixos que van inventar la vacuna contra la poliomielitis, va aclarir– i el van incloure en una investigació sobre lesions medul·lars. Hi va treballar molt fins que va dir prou i, després, el van tractar a Virginia, on va estudiar delineació i es va iniciar en el bàsquet, tot i que no li agradava. La qüestió és «ser actiu –va remarcar–, no cal fer mundials de ral·lis ni el Dakar, però sí estar actius».

Ja de tornada, va sentir el cuquet de la conducció, primer com a aficionat i després, al cap de dos anys d'insistència perquè la Federació d'automobilisme li donés la llicència, com a professional, convertint-se en el primer pilot de ral·li a competir amb una discapacitat. I ja no ha parat perquè, va afirmar amb un somriure, «les coses impossibles estan fetes per fer-les possibles de veritat».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Notícies relacionades