Francesc Pardo: «Abans el patiment era dels altres, però ara ens ha tocat a tots»

Va celebrar la missa de Dijous Sant en una Catedral buida. Com va viure l'experiència?

Certament, la Catedral estava buida, però mentre presidia la celebració d'alguna manera m'imaginava que hi havia moltes persones. Perquè és veritat, encara que no hi fossin físicament, hi havia molta gent que ho seguia per Internet i altres que vénen cada any i que hi eren espiritualment. Tenia present com si la Catedral, en certa manera, estigués plena.

Les celebracions han tingut un gran seguiment a les xarxes, i Dijous Sant va congregar prop de 300 persones. S'ho esperava?

Doncs no, tampoc. No sabíem com aniria, perquè retransmetre les celebracions a través de les xarxes socials era una experiència nova que encara no teníem, però vam voler fer una proposta per facilitar que tothom es pogués afegir a la celebració. I estic molt content perquè he vist que des de casa hi ha interès per seguir les celebracions: vam tenir 300 pantalles connectades, que no sabem quantes persones poden ser, i també hi va haver gent que va seguir per televisió les celebracions de Roma, Montserrat... hi ha un ressò, un desig de participar en les celebracions de Setmana Santa.

Quin és l'objectiu?

Mantenir l'esperit i, d'alguna manera, la participació i la celebració de la Setmana Santa, encara que sigui a través d'una pantalla.

Quin paper ha de tenir l'Església en aquesta pandèmia?

Jo penso que hi ha moltes propostes i suggeriments, i moltes accions que s'han dut a terme a tot arreu, com deixar locals o algun tipus de residències on puguin anar malalts o avis. Des del clergat més jove, que té més facilitat per a la tecnologia digital, s'han esforçat per estar atents a totes les persones de les parròquies, comunicar-se amb ells, oferir-los per Internet les pregàries, les celebracions? tot això és molt important. A nivell de Catalunya, per exemple, el Secretariat de Joves dimarts va organitzar un viacrucis convocant tothom a la mateixa hora. S'estan portant a terme moltes iniciatives per respondre, primer, a aquesta experiència de patiment que és el Covid-19, i en segon lloc, al fet de viure amb aquesta situació la Setmana Santa.

Com està vivint vostè aquests dies de confinament?

Amb una gran preocupació pels malalts, les persones de risc, avis, residències, els sanitaris? prego perquè tinguin fortalesa i saviesa. I també, sobretot, pels difunts. Els tinc molt presents, perquè aquesta experiència ens porta a situacions inhumanes. Per exemple, que un no pugui acomiadar-se d'algú que està a les últimes hores de la seva vida, que no es pugui acomiadar com es mereix d'algú que està a punt de morir, i amb un patiment pel qual no pots fer el dol ni el comiat?. hi ha molt de patiment en aquesta experiència. I també penso en les famílies, perquè el confinament porta molta duresa, des dels infants fins als més grans. També sento responsabilitat: no només per les celebracions, sinó pels preveres, les parròquies, les persones que han estat infectades, els malalts a la UCI?. i finalment, també ho visc amb reflexió.

Quina?

Aquests dies em pregunto: què pot significar per a nosaltres aquesta experiència que vivim? Quin missatge ens porta? Fins ara també hi havia patiments per les guerres, els immigrants, famílies mortes al Mediterrani, la violència domèstica, els que no tenen mitjans per viure?. abans, el patiment era dels altres, però ara ens ha tocat a tots. Això ens ha de fer reflexionar. Per tant, tinc una actitud de pregària: demano a Déu fortalesa pels malalts, pels sanitaris, per aquells que ens serveixen, per aquells que transporten els béns necessaris, i prego pels difunts i els seus familiars.

En la seva homilia de Dijous Sant, va parlar de l'amor com l'única manera de sortir-se'n.

Sí, és que és aixì. Els científics que busquen tractaments, actuen per amor. Els sanitaris que exposen la seva vida i salut per ajudar els malalts, ho fan per amor. Les llars que s'intenten mantenir juntes, ho fan per amor. Les persones que cuiden els malalts a les residències?. tots aquests col·lectius no només ho fan perquè és la seva feina, sinó que el que es posa de relleu és l'estimació.

Quin paper han assumit els capellans de la diòcesi?

Els preveres, en general, acostumen a actuar i servir aquells que ho demanen i ho necessiten. Per exemple, en els enterraments al cementiri, on a vegades hi ha només 2 o 3 familiars i el capellà, o també acompanyen els malalts que ho demanen, sobretot als hospitals. Jo penso que intentem respondre. També és veritat que els mossèns més grans són col·lectiu de risc, de manera que els de mitjana edat i els més joves han assumit certes missions, sobretot amb malalts, perquè els grans no hi hagin d'anar. Per tant, també hi ha una comunió entre els preveres per treballar conjuntament.