El curs no s'atura. Les darreres setmanes la docència a la UdG s'ha vingut fent de forma no presencial i sembla clar que com a mínim continuarem igual els mesos d'abril i maig. La feina feta ha estat ingent, un munt de videoconferències, tutories online, desenvolupament de guies i vídeos tutorials, i tot tipus d'eines i recursos per treballar a distància. Podríem dir que hem fet de forma accelerada un salt a l'hiperespai.

Amb un atac de vanitat hem combatut aquests dies de confinament amb una barreja de disciplina i admiració, sorpresos per les enormes possibilitats que ens ofereix la tecnologia i, com qui se sent amb superpoders, ens hem llançat a la virtualitat sense xarxa de protecció, provant nous aplicatius poc fiables i cedint segurament de forma no conscient les nostres dades més personals. No crec que m'equivoqui massa si dic que aquella rauxa inicial, aquella pujada d'adrenalina, s'ha anat transformant de mica en mica en desencís. Potser les coses es van posant a lloc. Ni que sigui perquè comencem a notar el pes de l'aïllament i la necessitat vital del contacte social. Convé assenyalar que el que he descrit fins ara no és estrictament educació a distància sinó, més aviat, un miratge d'aquesta. El que hem fet les universitats durant aquestes setmanes és desenvolupar estratègies d'emergència per tal d'assegurar el final d'aquest curs acadèmic. I ho hem fet bé, amb bona nota i una actitud i una predisposició admirable per part de tothom, professorat, personal d'administració i serveis i estudiantat. Hem après, però ho hem fet carregats de bona voluntat i sobreactuant, uniformitzant els nostres horaris que ja no distingeixen entre hores laborals i de descans i, de vegades, amb un excés de zel, per tal de no quedar curts, sobrecarregant de feina els i les nostres estudiants.

Una universitat a distància està lluny de les estratègies d'emergència, encara que aquests dies també en tinguin. Els seus estudis neixen pensats per ser ensenyats online, les seves activitats formatives i d'avaluació, els recursos d'aprenentatge complementaris, la plataforma tecnològica i els protocols d'interacció amb el seu estudiantat, la formació del professorat, tot, està planificat des de l'inici per ser ensenyat amb aquesta modalitat.

La UdG no som una universitat a distància. Som, això sí, una universitat consolidada, amb una implantació cada vegada més àmplia al territori i amb una vocació de servei innegable cap a la nostra gent, entitats, institucions i empreses. Aquests dies d'emergència hem multiplicat per molt la nostra experiència digital i estic convençut que sabrem posar-la a disposició del nostre estudiantat. Hem col·laborat i ens hem ajudat els uns als altres per estar a l'altura pel que fa al repte de mantenir l'activitat docent en aquestes condicions, per oferir-nos, per cedir respiradors i donar material de protecció que teníem, per posar totes les impressores 3D a fabricar màscares protectores, etc.

D'aquesta experiència en sortirem reforçats, però no tornarem mai més a la mateixa casella de sortida. Pel camí haurem pres consciència definitivament de les noves ecologies de l'aprenentatge, del potencial educatiu d'internet, les xarxes socials i els mitjans de comunicació, de l'impacte que ofereixen per al desenvolupament de les persones entorns informals com les amistats, la colla, l'esplai o el club d'esport. Aquest dies podem veure també músics i espectacles culturals en obert, visitar museus sense moure'ns de casa. Malauradament, també haurem après que no tothom ara per ara pot fer el camí amb nosaltres, perquè no està en igualtat de condicions per accedir a la digitalització del nostre món i la tecnologia que ho permet i potser, només potser, això ens servirà per repensar-nos i per ser, d'una vegada per totes, inclusius.

No fa massa, en un article al diari, el professor Jordi Feu parlava de la necessitat de valorar fins a l'enyor les classes presencials. No hi puc estar més d'acord. La Universitat de Girona necessita obrir de nou les aules i fer el que sempre ha fet, escoltar, parlar, animar-se, debatre, mirar-se als ulls, posar-se al lloc de l'altre i, què voleu que us digui, això no ho podem tenir si hi ha una pantalla pel mig. Així doncs, traiem pit i posem en valor la presencialitat. Potser també l'experiència viscuda ens ajudarà a valorar el nostre temps, a decidir què i per què és important trobar-nos a la universitat per aprendre plegats i a distingir-ho d'allò que podem fer tot sols o amb companys a casa, a la biblioteca o en un bar. Quan ens tornem a veure a l'aula valdrà la pena, hi haurà coses que hauran canviat per sempre.