15 de octubre de 2020
15.10.2020
Diari de Girona

La carretera que va buidar Beget en cinc anys

14.10.2020 | 23:52
Un moment de la presentació del documental «Som. Elles i Beget», diumenge passat.

A les quatre del matí, es llevaven per anar a buscar maduixes boscanes i gerds a l'altra banda del Comanegra. Després les anaven a vendre al mercat del diumenge a Camprodon i feien més diners que cavant de sol a sol els camps del Sunyer. És un dels molts records exposats al documental Som. Elles i Beget, per Rosa Carrera Vila, «la Rosa de can Jeroni» (1944-2016), Maria Vidal Vila, «la Maria de cal Cordonet» (1934), Joaquima Sala Coma, «la Quimeta del Molí» (1933) , Assumpció Duñach Surroca , «la Sunsió del Forn» (1930-2018) i Dolors Coma Cros, «la Lola de can Batlle» (1933).

El documental va ser presentat diumenge a l'església de Beget en dues sessions que van reunir setanta persones cadascuna. Els productors, Joan Ricart i Lluís Manyoses, tenen la segona casa a Beget i fa nou anys van decidir deixar un testimoni de les vivències d'un poble que tal com era ja no existeix. Beget va passar de tenir més de vuit-cents habitants al voltant del 1950 a tenir-ne vint-i-set el 2005.

Van entrevistar els veïns que tenien coneixement de la vida antiga i es van adonar que en podien treure un document audiovisual important. Van considerar que el millor fil argumental era el del testimoni de cinc dones que havien nascut i crescut dins de l'àmbit de la pagesia i havien vist el despoblament provocat per la desaparició del carboneig i la mecanització de les feines del camp.

Les dones entrevistades expliquen que a partir de l'obertura de la carretera que ara uneix Beget amb Camprodon a través de divuit quilòmetres de corbes, el poble es va buidar amb cinc anys; per la carretera va marxar la vida que elles havien conegut. Tot i que els records són bons, la vida antiga tenia inconvenients: els homes havien de treballar tot el dia als camps i les dones cavar les feixes i encara dur les cases, la gent era analfabeta i comptava amb els nusos de les mans, però «ho sabien tot i ningú els enganyava de res».

Ja jovenetes, una tenia un xicot que l'acompanyava tot el camí però la deixava abans d'arribar a casa, perquè tenia cita amb una altra. «Amb mi no feia res i amb l'altra sí», recorda. El ball el feien a can Jeroni, un establiment que feia la funció de ball i de cafè. Durant els tres dies de la festa major feien ball amb orquestra. Els músics arribaven a peu i els instruments amb matxos.

Els que les van fer ballar més va ser en Peret Blanc de Beget (1919-1993) i el seu pare. «En Peret tocava el violí igual com refila el rossinyol», expliquen. Ballaven el vals, la polca i el pericó. Quan seguien en Peret marcaven les passes a la perfecció però el seu pare «ja feia ranc, ranc i no sabies on posar el peu». Es van casar i van anar de joves a una altra casa, on van haver de cuidar el bestiar. Els animals eren el millor que tenien. Estimaven molt les vaques però encara més les cabres, «perquè van on volen i quan les crides venen». Encara ara quan s'emporten les vaques velles a l'escorxador pateixen molt. Van ajudar l'home al camp, van dur la casa i van pujar els fills. Tots han marxat i tres d'elles han quedat a Beget com un testimoni vivent, on miren les masies en bona part buides i amb la façana mig amagada per un bosc que creix com i per on vol.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook