Llicenciada per la UAB en Química (1992) i doctorada per la UdG en Ciències (1998). És professora titular de la Universitat de Girona, dins de l'àrea de Química Física, des de 2003, havent obtingut la Distinció de la Qualitat en la pràctica Docent de la UdG durant el 2008. Actualment dirigeix la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital. També és membre del grup d'investigació DIMOCAT de l'Institut de Química Computacional i Catàlisis.

Per què és necessària la Setmana de la Dona i la Nena en la Ciència?

Seria necessària sempre, però la celebrem perquè realment alguna cosa està fallant. Per exemple, veus que la ciència no fa cap nosa a les nenes quan són petites. Però quan són adultes, desapareix.

Segons dades de l'ONU, menys del 30% d'investigadors científics són dones i a Espanya les dones ocupen el 25% de les places de catedràtiques d'universitat. Per què costa tant avançar?

Una de les realitats, per no dir-ne problema, amb què es troba la majoria de dones és la maternitat, almenys fins no fa gaire, i encara ho continua sent. És cert, però, que s'estan produint canvis en la legislació que han d'ajudar a combatre aquesta desigualtat, com per exemple el permís de setze setmanes de paternitat. També val a dir que si els dos membres de la parella es dediquen a la recerca, és més fàcil la compaginació amb equitat.

La falta de referents també és un dels principals problemes?

Sí, evidentment, és la clau. Falten referents a tot arreu i també als llibres de text. Mires qualsevol llibre de primària i només parlen d'homes investigadors, excepte la Marie Curie, és clar. Però com que només surt ella, les nenes la veuen com una persona rara. Hauríem de visibilitzar molt més les dones que s'han dedicat a la investigació al llarg de la història. Cal renovar els referents.

Aquests percentatges tan diferenciats també es plasmen a Girona?

Jo diria que no hi ha cap diferència amb la resta de Catalunya i Espanya. A més, hi ha una altra dada preocupant. Hi ha més dones que homes que cursen estudis universitaris però hi ha carreres com les tecnològiques i informàtiques en què pràcticament no hi ha cap noia. En el cas de les carreres científiques hi ha més igualtat, el problema és que a l'hora de fer el doctorat, la diferència ja s'eixampla en detriment de les noies.

Què s'està fent des de Girona i Catalunya per canviar aquesta situació?

El paper de la legislació ha sigut fonamental amb l'aprovació de les setze setmanes de baixa de paternitat. Però també cal destacar les pròrrogues de beques en recerca si has estat de baixa per maternitat. Amb tot, no n'hi ha prou, també són molt importants les iniciatives que s'engeguen des de les escoles per tal d'acostar les vocacions científiques i tecnològiques als alumnes. En els darrers anys, estan sorgint tallers de ciència per part d'empreses d'activitats extraescolars. Hi ha moltes més opcions que es desconeixen, a part de fer anglès o esports.

Tenint en compte que fa divulgació científica a centres escolars, quina actitud vers la ciència es troba per part de nenes i adolescents?

Fins als 12 i 13 anys, la predisposició és perfecta. Hi ha moltes nenes molt implicades en competicions de robòtica. Quan arriben a l'adolescència, el factor de «ser les úniques nenes del grup», hi fa molt. Tornem al problema de base: falten referents.

I com a docent a la Universitat de Girona, quina és la principal evolució que ha notat en el seu alumnat al llarg de tots aquests anys?

En general, els veig més apàtics, tant nois com noies! L'actitud ha canviat molt al llarg dels últims anys i es tradueix en una manera d'estudiar diferent. Hem hagut de reduir continguts i nivells d'estudi i hi ha un percentatge molt alt d'alumnat que mostra una actitud molt negativa.

S'ha trobat mai en alguna situació desagradable o discriminatòria pel fet de ser dona i científica?

No. Tot i que no descarto que no n'hagi sigut conscient.

Quin balanç fa com a directora de la Càtedra de Cultura Científica i Comunicació Digital?

Ja fa deu anys que vam engegar aquesta càtedra i l'objectiu principal és explicar i difondre la ciència però centrant-nos en la recerca.

Costa divulgar la ciència a la societat?

És un problema greu. La gent ha de saber què fem i s'ha d'explicar amb paraules entenedores perquè tothom es faci seva la recerca. Un dels projectes que tenim en marxa és explicar la ciència a partir de jocs de màgia. També impulsem la Nit de la Recerca a Girona, amb la participació de molts investigadors que organitzen diversitat de tallers per fer arribar la recerca als més petits. Les famílies responen amb molta alegria.

Per què està tan infravalorada la ciència al nostre país?

Va lligat amb això que comentava, la societat s'ha d'involucrar més en la ciència. Per això cal fer-la arribar i explicar-la bé. No pot ser que si, per exemple, hi ha assaigs que fallen, es generi aquesta desconfiança tan gran cap al científic. Tot això es deu al desconeixement. Es tem impulsant un projecte que té com a objectiu retornar la confiança cap als investigadors.

La pandèmia ha evidenciat més que mai la importància d'invertir en ciència?

Sí i més tenint present que la inversió ja fa anys que és dolenta. La covid-19 ha tret draps bruts de la inversió en ciència. Ara sembla que apujaran la inversió i per poc que sigui segur que es notarà molt perquè partim de molt poc. Estem a anys lluny d'Europa.

La pandèmia ha fet créixer la bretxa de gènere?

Sí. D'entrada, hi ha hagut un increment considerable en el nombre d'articles i estudis escrits per homes i una baixada important, en el cas de les dones. Durant el confinament de la primera onada, la majoria d'investigadores s'ha quedat a casa a fer recerca amb la dificultat afegida de fer-se càrrec dels fills i de la casa. Per altra banda, la majoria d'anàlisis de dades no han diferenciat suficientment els homes de les dones, només per mortalitat o per positius. No s'ha tingut en compte que les patologies poden ser molt diferents depenent del sexe. I, finalment, a tall d'exemple, s'ha visibilitzat molt la tasca de la infermera, però i la de l'infermer?