22 de febrer de 2021
22.02.2021
Diari de Girona

L'ànsia dels rodamons encallats per la pandèmia

La restricció de moviments com a mesura sanitària per aturar els contagis de la COVID-19 també ha aturat tots aquells viatgers que travessen fronteres com a estil de vida

21.02.2021 | 23:47
Carlos Useros i Clara Ruiz

Quan el virus et frena. Un viatger de rècord, resident a Roses, que reprimeix a l'aigua de la Costa Brava les seves ganes de recórrer el planeta; una «runner» que va emprendre ruta el 2019, porta 3.500 quilòmetres recorreguts i ha quedat atrapada a Tailàndia; i un nòmada que mai abandona els seus dos gossos i es troba a l'Índia intentant tornar a Espanya relaten què senten quan el coronavirus ha congelat les seves aventures.

A l'altre costat de la línia telefònica, Carlos Useros respon la trucada tremolant. Acaba de sortir del seu bany diari al mar, a Roses, on la temperatura de l'aigua és de només 11 graus. Amb 195 països visitats en 25 anys (els 193 reconeguts per Nacions Unides, més Ciutat del Vaticà i el Sàhara Occidental), ocupa el lloc número 42 del món en el rànquing de grans viatgers i és el segon espanyol que ha creuat més fronteres, segons l'organització NomadMania. Només capbussant-se a l'aigua gelada calma la seva inquietud fins que la pandèmia li permeti tornar a posar-se en ruta.

Canalitzar tota l'energia que tenen els grans viatges sense sortir dels límits municipals està resultant un repte més complicat que el de recórrer el món, ja que ara en Carlos s'enfronta a ell mateix. «Soc incapaç de quedar-me a casa, em falta l'aire -confessa amb el suau onatge de la platja de l'Almadrava de fons. Cada matí faig una caminada pel parc natural de Cap de Creus, després em banyo al mar i a la tarda vaig a la biblioteca a llegir. Només quan es fa fosc torno a casa», explica.

El primer estat d'alarma per la covid-19 al març el va sorprendre fent el camí de Santiago i el va obligar a tornar a casa. A finals d'estiu va tornar a la ruta dels pelegrins, però el virus el va retornar de nou a Roses. Aquest any tenia plans per a viatjar al Canadà, però els ha posposat a l'espera de vacunar-se.

Com molts altres viatgers que treballen durant la temporada d'estiu i es desplacen durant la resta de l'any, l'expansió del virus no només ha limitat la seva mobilitat, sinó que també l'ha deixat sense la principal font de finançament de les seves expedicions: «No tinc casa pròpia, ni cotxe, visc al dia. A l'estiu treballo de cambrer o en hotels, però ara estic a l'atur. Intento viure amb el mínim», indica en Carlos.

Al principi no tenia la intenció de trencar rècords: «Soc molt actiu i curiós i ja havia visitat més de cent països quan vaig plantejar-me completar la llista de tots els que reconeix Nacions Unides. Això implicava passar temps a regions del món en guerra o amb moltes traves burocràtiques, però en aquests viatges passava molt de temps aïllat i sol», explica.

Als seus 51 anys, ja no troba satisfacció a col·leccionar regions del món «només per dir que hi has estat». Fa temps que envia fotos de destinacions remotes, però es fa selfies espectaculars submergit a l'aigua cristal·lina amb el Canigó nevat de fons. «Ara intento gaudir més de les amistats, de la naturalesa i de la lectura», explica, sense ocultar la seva preocupació pel futur.

Roberto i les seves dues gosses

No tots els grans viatgers estan encallats a casa per la pandèmia. N'hi ha que també estan encallats, però a milers de quilòmetres de distància. En Roberto Sastre porta viatjant des de 2013 i ara ho fa amb dues gosses, una adoptada al Brasil i l'altra a l'Índia. Precisament, en aquest país asiàtic porta confinat des de març, en part per les dificultats d'obtenir els permisos veterinaris. Fa uns dies va obtenir un visat per creuar, per fi, al Pakistan i intentar tornar a Espanya.

«La meva idea original era anar d'Espanya a la Xina per terra, però tot el que queda a l'est, com Nepal o Myanmar, està tancat –explica des de Rishikesh, al nord de l'Índia. No crec que la situació millori, així que el pla és creuar al Pakistan i des d'aquí travessar l'Iran, Turquia i saltar a Europa per a tornar a Espanya, encara que de moment l'Iran continua tancat».

En Roberto viatja amb el mínim. Es mou en autoestop i dorm en una tenda de campanya o a casa de les persones que el conviden, encara que a causa de la pandèmia ha hagut de reduir els contactes i s'allotja en hostals. A l'Índia ha gastat una mitjana de 150 euros al mes, que finança amb la venda de postals i alguna donació d'amants dels animals.

L'itinerari canviant de la Clara

Una altra viatgera que segueix en ruta desafiant la covid-19 és la Clara Ruiz. El seu periple va començar el 2019 a Katmandu (Nepal), i el seu projecte era fer la volta al món corrent en etapes de quinze quilòmetres diaris. Aquesta economista, que treballava com a analista financer de banca, porta recorreguts 3.500 quilòmetres i modifica el seu itinerari segons les restriccions.

«Havia pensat apuntar-me a competicions esportives als llocs on arribés, però tots els esdeveniments d'aquest tipus s'han cancel·lat -explica des d'Istanbul. Al març em vaig refugiar en una illa tailandesa i, com Àsia estava tancada, vaig haver de reinventar-me i vaig començar a recórrer els Balcans. Cada vegada que canvio de país haig d'assegurar-me de les mesures (PCRs, tancaments de fronteres i altres) i canvio de ruta moltes vegades. Vaig més sobre la marxa que mai!», conclou.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook