Al llarg d'un any, han passat 1.319 pacients per Medicina Interna. La majoria d'ells venien derivats d'Urgències i, aproximadament, poc més d'un 11% ha mort. El cap de servei, Antoni Castro, fa un balanç de com ha evolucionat l'atenció hospitalària d'aquesta malaltia, contra la qual encara no tenen tractament.

Recentment ha fet un any que atenien la primera pacient amb coronavirus. Va ser la primera evidència real que ja teníem el virus aquí?

Sí, també teníem clar que el contagi ja no pararia i que seguiria l'evolució de la Xina i Itàlia. Va ser la primera evidència palpable.

S'imaginava llavors que la pandèmia generaria un impacte com aquest?

Crec que ningú s'ho podia imaginar. Mai abans havíem viscut res similar, ni les dues generacions prèvies a la nostra. Caldria remuntar-nos a la grip espanyola i ja, prèviament, a l'edat mitjana. Tot això també ens ha fet adonar que no estem gaire més evolucionats que segles enrere en molts aspectes, per molt que ens creiem que sí.

S'enfrontaven a una nova malaltia totalment desconeguda?

Sí, sobretot pel volum i dimensió que ha adquirit. Al començament semblava una mena de grip greu, però de seguida vam veure que no, ja que tenia una gran transmissibilitat.

Com van aprendre a gestionar la malaltia?

Érem els mateixos metges i anàvem aprenent sobre la marxa. Vam fer un esforç de reorganització molt important, amb la col·laboració de tots els especialistes. També teníem conflictes sobre quin tipus de medicaments utilitzar per combatre la malaltia, ja que cada dia sortien estudis diferents sobre això. Realment, un any després, encara no ha sortit cap tractament contra el coronavirus, senzillament hi ha fàrmacs que milloren el pronòstic i, sobretot, sabem què no hem de donar.

Van haver de desatendre altres pacients amb patologies no covid-19? Quines conseqüències ha ocasionat?

Al principi ens va passar un fet curiós. La gent no venia als hospitals, fos per por al contagi o per solidaritat. D'altra banda, és cert que de seguida vam suspendre les consultes externes i vam atendre els pacients per telèfon. A més, les intervencions no urgents i programades es van haver de suspendre perquè els quiròfans es van convertir en UCIs. Encara és aviat per avaluar les possibles conseqüències però el que sí que s'ha evidenciat és que s'han detectat alguns càncers més tard de l'habitual.

Com ha variat la tipologia de pacients que han atès? Quina evolució de perfil de pacient hi ha hagut?

Fins fa poc, tenia la percepció que hi havia pacients més joves, però realment la mitjana d'edat d'hospitalitzats a Medicina Interna sempre s'ha mantingut entre els 60 i 61 anys. En total n'hem atès 1.319 amb una mortalitat d'entre l'11 i el 12%. Normalment hi ha bastants més homes que dones i la majoria tenen patologies de risc, com ara obesitat o diabetis. A la primera onada, el que vam notar va ser un fort augment de pacients en poc temps que va acabar generant el caos.

Com ha sigut el tracte amb els pacients tenint en compte que havien d'estar totalment aïllats de la família?

Al principi et veien entrar pràcticament «disfressat» i xocava molt. A més, no hi podíem estar gaire estona per por al contagi i es va perdre totalment l'empatia amb el pacient. Amb el temps, vam aprendre a intentar guanyar més proximitat.

S'estan trobant molts casos de pacients amb símptomes de covid-19 persistents?

És un tema controvertit perquè realment no es poden demostrar d'una manera tan simple com una analítica o una radiografia. Però hi són i hi ha bastants pacients que en tenen. De fet, al cap de tres mesos, un 61% dels pacients encara tenen algun símptoma vinculat a la covid-19. D'aquests, el 88% va estar ingressat i el 12% ve derivat d'atenció primària. El cansament, la dificultat per respirar i els dolors articulars són els més habituals.

Quin és l'estat emocional del seu equip després d'un any de lluita contra la pandèmia?

Ens hem acabat adaptant a la situació i, per sort, no vivim la sensació de caos de la primera onada. Vam patir molt d'estrès i molts sanitaris han quedat tocats. També vam patir angoixa després de l'estiu perquè teníem por de tornar a patir.

Què ha sigut el pitjor d'aquest any?

Clarament, la primera onada i veure com morien tants pacients. Mai havíem viscut una cosa així.

Quina incidència estan tenint les variants?

De les variants sud-africana i brasilera no en tenim cap cas a Girona, però segons les seqüenciacions fetes al laboratori de l'ICS, entre un 70 i 80% de proves tenen la variant britànica.

Li preocupa que la britànica ja sigui la predominant?

La veritat és que no. Se n'ha parlat molt i, sincerament, té menys infectivitat del que pensàvem perquè no hi està havent cap augment de casos destacat. A més, els pacients tenen la mateixa simptomatologia i evolucionen de la mateixa manera.

S'està parlant molt de les eficàcies de les diverses vacunes. Creu que serà necessària de forma anual, com la grip?

No ho sabem. Tot just fa dos mesos que s'està posant i el que està clar és que és efectiva tot i que no sabem quan ens durarà la immunitat. Malgrat tot és l'única esperança que tenim perquè no existeix cap altre tipus de medicament antiviral.

El coronavirus ha arribat per quedar-se?

És molt difícil de dir. Si no ha arribat per quedar-se sí que hi serà uns quants anys. Necessitarem molt de temps per erradicar-lo, si és que realment es pot aconseguir.