La variant original de la covid-19 que fa poc més d’un any va brollar a la ciutat xinesa de Wuhan està a la vora de l’extinció. La panoràmica global del virus mostra que el llinatge primogènit pràcticament ha desaparegut del mapa. Menys de l’1% dels casos globals detectats en els últims sis mesos es corresponen al «coronavirus original», ja que el virus ha anat obrint-se pas de la mà de les variants emergents; unes «versions» del virus que per culpa (o gràcies a) de les mutacions que incorporen han aconseguit expandir-se més i millor pel món. La pandèmia ja és una carrera de variants.
Ara que les variants acaparen titulars, l’investigador Marc Noguera, un dels responsables del projecte «Covidtag», apel·la a la prudència. Primer, perquè es necessita molta recerca per conèixer l’impacte d’una variant. I segon, perquè és complicat separar el virus del seu context. «Encara és aviat per saber si la variant índia és responsable de la segona onada al país. Quan fem aquest tipus de balanços és important parlar tant del virus com de les mesures de prevenció que s’hagin pres (o deixat de prendre)», comenta. És per això que els científics del Grup de Genòmica Microbiana d’IrsiCaixa han llançat sis claus per entendre l’expansió de variants, llinatges i mutacions del coronavirus.
És normal que el virus muti?
Sí. L’aparició de mutacions i variants forma part del procés natural d’evolució del virus: cada vegada que un virus salta d’un lloc a un altre, es produeix una còpia d’aquest. Si en un d’aquests salts es cola un error, l’errata també s’acaba transmetent còpia rere còpia. En el seu any i mig de vida, la covid ha fet almenys 160 milions de salts (tants com contagis diagnosticats) i s’ha transformat pel camí.
Les mutacions són un fenomen que es produeix a l’atzar que sorgeix espontàniament durant el procés de replicació. Però el fet que es produeixi una mutació no implica que aquesta es mantingui. Només prosperen els canvis que confereixen al virus un cert avantatge competitiu respecte als seus homòlegs.
Fins quan ha arribat a mutar?
La bona notícia és que ha mutat poc. «Menys del que muten altres virus com el de la grip o el VIH», il·lustra l’investigador Marc Noguera. «S’estima que, de mitjana, des que va començar la pandèmia s’han generat unes dues mutacions al mes», afegeix. En aquesta línia, hi ha variants que incorporen 20 mutacions, però d’aquestes tan sols n’hi ha dues que resulten preocupants i divuit més que passen desapercebudes.
Com detectar les variants?
Cada país té el seu sistema de vigilància genòmica. Segons explica Noguera, la manera més fiable són les proves de seqüenciació genètica. Però atès que aquestes eines són molt costoses i lentes, només s’analitza una part representativa de les mostres recollides i a partir d’aquí s’intenten extrapolar els resultats a la resta de la població.
A Espanya, per exemple, s’han seqüenciat gairebé 23.000 casos. Catalunya destaca com la comunitat autònoma que més proves d’aquest tipus ha realitzat.
Per què tanta preocupació?
El sorgiment de mutacions, variants i ceps de covid preocupa perquè canvia les cartes sobre la taula. I això podria posar en pausa les eines de les quals disposem actualment per a intentar frenar la pandèmia. «Ja hem vist variants que es transmeten millor i que són capaces d’esquivar la resposta del sistema immunitari. I altres que afebleixen l’efecte de vacunes i tractaments disponibles», comenta Noguera.
Totes preocupen per igual?
No. Els sistemes de salut pública classifiquen les variants emergents en tres grans categories. El primer nivell són les variants d’interès, on s’observen pràcticament totes aquelles que es detecten. El segon nivell són les variants de preocupació, que són totes aquelles en què el llinatge o és més transmissible o té un efecte agreujant. Ara mateix, Espanya classifica sota aquest paràmetre la variant britànica, la sud-africana i la brasilera. El tercer i últim nivell és el de les variants de gran conseqüència: totes aquelles que escapessin a les actuals mesures de contenció. Per sort, encara no s’ha detectat cap llinatge que encaixi en aquesta categoria.
Com es trien els noms?
El sorgiment de més i més variants ha obligat a batejar-los sobre la marxa, tant la nomenclatura científica com la informal. El brot detectat a Kent, per exemple, es coneix com a B.1.1.7 i com a variant britànica. Problema? Cap dels dos termes és funcional. El primer, perquè és difícil d’utilitzar. I el segon, perquè no és correcte assignar un llinatge a una zona geogràfica concreta, perquè és impossible saber exactament on s’ha originat i, a més, afegir-li una «nacionalitat» resulta estigmatitzant.
