«No miren cap a un altre costat, però tampoc intervenen per ajudar»

De veritat que hi ha molta gent que mira cap a un altre costat quan es troba amb un cas d’assetjament sexual?

Jo no diria «mirar cap a un altre costat», més aviat parlaria de «no intervenir». Faig aquesta correcció perquè en l’estudi ens hem trobat que sí que hi ha un coneixement dels casos. I no perquè els hagin vist a televisió. Set de cada deu persones ens estan explicant que els han presenciat o la mateixa dona que està en situació de violència masclista els hi ha explicat. No miren cap a un altre costat perquè coneixen casos de violència masclista, però tampoc reaccionen per intentar ajudar.

Un 68% dels participants a l’estudi coneixen casos d’assetjament sexual. Pot semblar una estadística freda, però en veure les sis dones assassinades dels últims dies es fa molt real...

A mi em preocupen molt les anàlisis del que ha passat en els últims dies. Voler llegir i explicar les causes de la violència masclista només amb el que ha passat en una setmana és un error que pot tenir conseqüències molt negatives. El que ha passat ho podrem saber quan veiem el còmput de tot l’any. Lògicament no treiem importància a aquests sis casos, però si després no en tornem a trobar més en els propers mesos haurem de rectificar molt del que s’està dient ara.

Com per exemple?

Em preocupa que hi hagi anàlisis afirmant que ara els homes estan reaccionant de manera més violenta perquè en la sortida de la pandèmia es troben que tenen menys control de les dones. Si som rigorosos en la investigació, això no ho podem saber. Ara, com que hi ha hagut aquests sis casos, es diu que és pel final de les restriccions de la pandèmia; i si fins final d’any no n’hi cap més, què es dirà? Just el contrari?

Cal una mirada més llarga?

Sí, per exemple, en un exemple que encara em preocupa més, en el cas de l’assassinada a Sagunt s’han recollit les declaracions de l’amiga que la va acompanyar a denunciar dient que si hagués sabut el que passaria no l’hauria animat a denunciar. Aquest missatge és molt negatiu. Entenc el sentiment de l’amiga, però ens hem de preguntar quantes han salvat la vida perquè una amiga les ha acompanyat a denunciar. És una estadística que no tindrem mai perquè no es poden comptabilitzar, però m’agradaria que, després d’una setmana molt dura, també es parlés de les dones que s’han salvat perquè fem les coses bé. Sense oblidar el que hem de millorar.

Amigues que ajuden a denunciar. Tenir xarxa, un entorn proper, continua sent molt important?

Sí. És un àmbit clau. Ja sortia en moltes altres recerques en l’àmbit espanyol i internacional. És clau perquè pot ajudar a identificar casos com a cobrir necessitats bàsiques en un moment determinat −tenir un allotjament alternatiu segur, recursos econòmics...− i després per l’acompanyament en el procés de recuperació en un moment en què la dona emocionalment ha de reubicar moltes coses de la seva vida.

Però, segons el seu estudi, una bona part d’aquestes persones properes a les dones maltractades no intervenen. Per què no ho fan?

La part interessant, i m’atreveixo a dir que pionera en la nostra recerca, és que fins ara es preguntava si no havien intervingut perquè tenien una relació molt propera amb el maltractador, perquè pensaven que el cas no era suficientment greu... Nosaltres hi vam introduir la variant de si no ho feien per por a l’assetjament de segon ordre. I ens vam trobar que el 40%, no intervenen per les possibles conseqüències que puguin rebre.

No fan res per por?

Sí. Literalment per por del que els pugui passar. És una por motivada perquè saben el que els ha passat a gent que abans ha intervingut. Són conscients s que altra gent que s’ha mullat després ha patit o ha estat assetjada.

És la mateixa lògica que, en el cas de les dones assetjades, fa que dubtin si han de denunciar o no, oi?

És com una ampliació dels tentacles que el maltractador té, primer, en la dona i, després, en el seu entorn. El primer que fa és atacar la dona, però després el que persegueix és aïllar aquesta dona. I, per tant, un segon estadi és atemorir el seu entorn perquè no sigui ajudada.

Atemoreix les persones de l’entorn perquè es diguin «primer pensaré en mi». La violència física es pot donar en el moment de la intervenció, però és molt més comuna la psicològica. Com el cas d’una mestra que estava sent assetjada per un company de feina i va ser ajudada per una altra mestra; després l’agressor va començar a desprestigiar laboralment la segona mestra davant alumnes, pares, resta de companys...

Estem en l’any 2021 i el feminisme és molt present a la societat, no creu que aquesta por a intervenir no seria més pròpia de fa vint anys? La societat no ha evolucionat?

Ser rigorosa amb aquesta anàlisi és complicat perquè fa vint anys no es recollia la informació amb la mateixa qualitat que es fa ara. Potser, aquesta pregunta la podrem respondre de manera rigorosa d’aquí a deu anys. Ara bé, sí que hi una major sensibilització respecte a la violència masclista, perquè s’han fet campanyes positives, però, per exemple, la violència de segon ordre no estava descrita en la legislació. Dèiem a la gent que havia d’animar les víctimes a denunciar sense saber que no es feia perquè, potser, hi havia aquesta por al darrere. Ara, que la violència de segon ordre ja està dins de la llei catalana i, també, per exemple, en el Pla d’Igualtat d’aquesta universitat, es podrà actuar per posar-hi solucions.

I ara, a més, el nou Govern té una Conselleria de Feminismes.

Que l’administració dediqui una conselleria a les polítiques de gènere té una transcendència, perquè les ubica en un lloc rellevant al mateix nivell que l’Economia o les Universitats. Però això per mi no és una garantia de res. Hem de veure si el que allà es fa, es fa en base a recerques i estudis o es fa amb un grau d’improvisació com, a vegades, ha passat. Per exemple, la llei estatal de violència de gènere on només es va incorporar la violència que es produïa en l’àmbit de la parella o l’exparella. I les que passen a la sortida d’una discoteca a les sis del matí? Feia molt temps que estaven estudiades i no es van incorporar.

Sí, però, insisteixo, la societat canvia. Fa vint anys les estudiants de l’Institut del Teatre callaven. I ara no ho fan.

No ho fan perquè saben que trobaran una resposta per part de la societat. Que no sempre hi ha estat. Recordo el cas del Teatre de Lleida en què dones que ho van patir asseguraven que no sabien si havia estat més dur tot el que els va fer el maltractador o tot el procés que van viure els anys posteriors a haver denunciat havent de sentir frases com «no sabia el que estava passant». És impossible que tu estiguis en contacte laboralment amb una persona que en aquell entorn està abusant d’alumnes adolescents i no t’adonis de res. Això fa mal a les víctimes, a vegades fins i tot més que els maltractaments.