«Ara mateix s’està morint tot, i és per culpa de la gent que ha manat»

En Pau Vicenç va ser un dels milers de gironins que avui fa cinc anys van sortir a defensar les urnes per tal que es pogués celebrar el referèndum de l’1-O. Des de llavors, però, es mostra decebut amb la gestió política: «Vam arribar a un punt que ho vam tenir molt a prop, però es va perdre per diferents coses: per la repressió de l’Estat, però també per la mala gestió i ànsies de poder dels polítics i agents socials que hi havia al davant del moviment», lamenta. Així doncs, critica «els molts errors» que han conduït fins a la situació actual, «en què estem més barallats entre nosaltres que no pas units per aconseguir el que gairebé vam tenir fa cinc anys». «Ara mateix s’està morint tot, i crec que és per culpa de la gent que ha manat», critica, considerant que el punt d’inflexió va ser quan la Generalitat «es va posar al capdavant de la repressió contra el poble durant les protestes per la sentència».

Vicenç no és l’únic que opina així: entre els voluntaris de l’1-O, els sentiments van des de la desil·lusió fins a la ràbia. Laura Tràfach va ser una altra de les gironines que es va implicar en l’organització del referèndum: «Els dies previs els vaig viure amb una ebullició motivant, amb una mena de força que t’empenyia a fer qualsevol cosa», recorda, afegint: «Hi havia un sentiment col·lectiu de ser els protagonistes anònims de la història del nostre país». I és que Tràfach considera que Catalunya té una gran capacitat de crear llaços de confiança a través de les organitzacions socials, i creu que aquest va ser el motor del referèndum: «Aquest sentiment de cohesió, de comunitat, és la benzina que m’encenia per estar al peu del canó», subratlla.

Precisment per aquesta creença en la mobilització popular, Tràfach es mostra molt dolguda amb la posterior actuació política: «I tant, que ens van enganyar. No estava tot preparat, però érem un poble prou madur com perquè se’ns digués cap a on anàvem,», considera. Segons recorda, molta gent es va posar al costat dels polítics «perquè volíem defensar-los», i per això creu que és «indignant que ens enganyessin d’aquesta manera». Tràfach opina que tot això és el que ha derivat en l’actual desafecció política, i creu que ha de ser la ciutadania la que «apreti» els polítics fins que es vegin obligats a tornar a actuar.

Aquell 1-O, en Joan Sibill i la seva dona, Anna Maria Cuní, es van encarregar de les votacions a Vila-roja i Font de la Pólvora. Uns barris a priori complicats, especialment Vila-roja, on alguns veïns havien mostrat una oposició frontal al referèndum. «Els dies abans van ser de molt neguit, nervis per veure si tot funcionaria, com reaccionaria l’Estat...», recorda Sibill. Finalment, el dia 1 els dos col·legis van poder obrir amb normalitat, però a Vila-roja es van produir aldarulls amb els opositors al referèndum: «Ens vam haver d’atrinxerar a dins del col·legi, ja que ens tiraven ous», recorda. Finalment, un grup d’exaltats va entrar a Vila-roja, va agafar l’urna i la van llançar, de manera que no van poder seguir les votacions. A Font de la Pólvora sí que es va poder continuar, però amb el temps just d’amagar l’urna abans de marxar a tota pastilla, amb l’ajuda de veïns dels dos barris, davant l’arribada de la policia. Tot plegat, va valer la pena? «L’1-O va ser un èxit del poble, però el que no podem fer és mirar continuament enrere», reflexiona Sibill. «Vam fer moltes coses bones, però no vam arribar on volíem. N’hem d’aprendre i, a la propera, fer-ho millor», considera. Tot i admetre el «desànim» generalitzat, Sibill no es considera enganyat pels polítics: «El dia 27 sí que m’hauria agradat tirar endavant, però Déu me’n guard de dir botiflers als que han estat quatre anys a la presó».

Xavi Fernández no era un independentista acèrrim, però tot i això va sumar-se a la defensa del col·legi de Sant Julià de Ramis. «Aquell dia, la societat va donar una lliçó a molts nivells: de ciutadania, defensa dels drets humans, cívics... va estar a un nivell excel·lent. Malauradament, no podem dir el mateix de la classe política», opina. Al final, «potser hi hem perdut tots», reflexiona. «El govern central va acabar defenstrat, però va morir matant, i el preu a nivell d’exiliats, presons i repressió ha estat altíssim», assenyala. Per a Fernández, ha estat «una ocasió perduda», ja que ara mateix veu «inviable» una entesa entre els partits independentistes i detecta un «desencís» de la societat davant d’uns polítics «que no han estat a l’alçada d’un moment històric». A ell, personalment, li sap greu «per tota la gent que ha cregut en el procési i l’ha viscut amb il·lusió».

Finalment, Martí Vinyals es va involucrar de ple en l’organització de l’1-O a Sant Feliu de Guíxols, com a president de la secció local d’ERC. Una feina que va començar abans de l’estiu i uns nervis que es van accelerar pocs dies abans de l’1-O. «Teníem molta esperança, però jo ho vaig viure amb molta ansietat perquè volia que tot sortís bé», recorda. Malgrat que la policia no hi va arribar, durant tot el dia van estar patint a mesura que arribaven imatges. «Hi havia un sentiment de terror per si venia la policia», indica. Un sentiment que es va convertir en tristesa al final de la jornada, quan van poder veure tot el que havia passat en altres llocs.

A Vinyals, l’1-O li va provocar un desgast físic molt gran, però també conseqüències psicològiques: «Durant dos o tres anys no volia parlar de política, perquè a vegades t’havies de sentir unes coses...», recorda. Mirant enrere, creu que aquella batalla «no es va guanyar ni es va perdre, però hi havia uns objectius que ja vam veure que no es podien assolir». A partir d’aquí, afegeix, «una part de la societat ho ha digerit i acceptat, i veu que hem de tornar a començar i fer-ho diferent, mentre que l’altra part no ho accepta i proposta fer el mateix una altra vegada, però és un envalontament sense seny ni pla». Per això, «quan ens diuen que ERC som uns traïdors, quedo decebut. Potser tenim idees diferents, però tots continuem essent independentistes», conclou.