Àngel Caldas recull en un llibre «les memòries d’un capellà vell»

Amb només cinc anys, l’àvia d’Àngel Caldas se’l va emportar a viure a Perpinyà, on un tiet feia de vicari en una parròquia. Els seus pares no ho veien del tot clar: «El meu pare deia que sabria francès, cosa que era imprescindible pel comerç en aquell temps, però la meva mare deia: capellà, te’l fotran». Noranta anys més tard, quan ja en té 95, Caldas recull en les seves memòries, titulades Retalls de memòria d’un capellà vell, totes les anècotes i moments importants de la seva vida que, vistos en perspectiva, han forjat la seva vocació. El llibre es presentarà el proper dijous, 19 de gener, a les set de la tarda a la bilbioteca pública de Salt, amb la presència del periodista Àngel Rodríguez.

Nascut a Cassà de la Selva, poble amb el qual ha mantingut sempre una estreta relació gràcies a la seva família, Caldas va viure a França fins als quine anys. Va tornar per estudiar a l’Institut Francès de Barcelona, i posteriormnet va passar pel seminari de Girona, on es va ordenar capellà. Entre les seves destinacions ih ha hagut el Collell -on va fer de professor durant cinc anys-, Burgos -a través de l’acord entre el Bisbat i l’Arxipresetat Castrense-, Massanes i Portbou, però des del 1965 està assentat a Salt, on el va enviar el bisbe Jubany. I d’allà no s’ha mogut. Va ser durant molts anys el responsable de la parròquia de Sant Jaume, on van aixecar l’església nova, i va contribuir a impulsar les Vetes, on viu actualment.

En el seu llibre, Caldas explica els moments que han marcat la seva vida, però també reflexiona sobre algunes de les qüestions que són primordials per a ell, com la crisi post-concili Vaticà II, «que va ser terrible i ens va deixar en calçotets», o el matrimoni: «És un tema molt important, i la gent l’ha desfigurat. Si ara li preguntes a la gent què és i què significa el matrimoni, no ho saben», lamenta Caldas.

Un altre capítol està dedicat a la seva família, que no era especialment religiosa. «Sempre he tingut molt contacte amb els meus nebots, el meus amics... el meu germà sempre em deia: Si no t’haguessis fet capellà, hauríem guanyat molts calers». Però jo li responia: «No, que encara haguéssim renyit», diu entre rialles.

Subscriu-te per seguir llegint