Trenta anys de solidaritat gironina amb el Sàhara

«La meva dona, la Maria Rosa, va ser la promotora. Tenia ganes d’acollir a una criatura a casa i ja no hem parat», explica Eduard Farré, fent la vista enrere, cap al 2018, quan en Mohamed Lamin, de només deu anys, va ser un dels infants sahrauís que va participar del programa Vacances en Pau, un projecte d’ACAPS-Girona (Associació Catalana d’Amics del Poble Sahrauí), una entitat presidida per Montserrat Fiol de la qual Farré, veí de Caldes, avui és vicepresident. A en Mohamed el van seguir la Gabula i la Manal, de vuit anys.

Són de Farsia, Hausa i Bir Lehlu, unes daries (districtes) de la wilaya (província) de Smara de la República Àrab Sharauí Democràtica, situades en els campaments de refugiats de Tindouf, al sud d’Algèria. «Viuen en una altra realitat, molt diferent de la d’aquí. Necessiten una adaptació als nostres costums i tampoc no segueixen unes pautes com les que nosaltres coneixem», afegeix.

Girona està agermanada amb Farsia des de l’any 1997, dos anys després que arranqués el programa a la ciutat gironina. Ubicada en el desert del Sàhara, allà no hi ha luxes: viuen en haimes (tendes de lona) d’uns 25 m² de superfície o en petites construccions de tova que serveixen de cuina i per protegir-se del fred a l’hivern. S’hi parla el hassania, dialecte de l’idioma àrab, a més del castellà, herència de la colonització espanyola. Pel que fa a les religions, hi conviuen dues formes de veure i practicar l’islam: la que deriva de la teologia i el dret islàmic i la que deriva de les creences populars arrelades des dels temps de nomadisme pel desert buscant pastures i aigua.

«Tenen una vida molt pausada i bàsica, però, en canvi, a Girona no volen descansar. Són nois i noies alegres que desitgen descobrir-ho tot». Criatures a les que van fer fora de casa. «La guerra del Sàhara Occidental amb el Marroc ha provocat, entre tantes i tantes coses, que la major part de la població que no lluitava, dones, nens i avis, s’escapessin dels bombardeigs marroquins saltant la frontera direcció Algèria. Allà els van acollir, defensar i protegir. Però hi ha unes 250.000 persones escampades al mig del desert, si sumem tots els campaments. Fa 48 anys que esperen tornar al seu país», protesta Farré.

Dues famílies convertides en una

En Mohamed, la Gabula i la Manal han nascut entre haimes, històries tristes i sorra. «Hi ha persones que mai no han sortit d’allà. I els que ho han fet, al principi, al·lucinaven. Es passaven hores senceres obrint i tancant el llum o l’aixeta, perquè per ells era un descobriment. Les famílies fan un gran esforç enviant-los a l’altra punta del món, amb gent desconeguda que no saps com tractarà els teus fills, perquè són nens estimats i volguts. De fet, sovint són els hereus, amb el que això significa allà. Però per quina raó ho fan? Perquè saben que els donaran un bon menjar, amb productes frescos de qualitat, els faran una revisió mèdica completa i viuran una experiència», descriu el gironí, que recalca que «per a ells, la família és molt important. A mi els pares d’allà m’han desarmat dient-me que també sóc el pare de les seves criatures. Es genera un vincle immens, creu-me».

El programa Vacances en Pau dona oportunitats als infants sahrauís de sortir durant dos mesos dels campaments de refugiats en l’època de l’any en què les condicions de vida són més dures. A l’estiu, a l’ombra, la temperatura mínima són cinquanta graus. Sempre que les dues parts s’entenguin, la durada de les criatures amb les famílies pot arribar als quatre estius consecutius. En el darrer període vacacional també es van tirar endavant les colònies Wani Bik, al Centre d’educació especial Palau, per a infants amb diversitat funcional, que reben l’atenció personalitzada d’un monitor per cada nen, les 24 hores. Justament, ara estan iniciant el projecte Vacances en Pau d’aquest estiu i busquen famílies d’acollida pels infants sahrauís i monitors per Wani Bik.

«Tot és àrid, sec i pedrós. És un espai que se’n diu l’hamada, perquè abans hi havia un oceà que es va assecar completament. Si fas un metre i mig cap avall trobaràs aigua, però salada. Així que no es pot plantar res perquè no creix res. La gent, allà, no pot fer res. Tampoc marxar, són apàtrides, no tenen passaport. Pots escapar-te, sí, a Girona hi ha molts sahrauís, però és complicat», comenta Farré, que exposa el següent: «Ara les condicions han millorat una mica i fins i tot es pot comerciar, si tens diners». La guerra allà continua. «Senten que han estat enganyats tota la vida. Però la realitat militar és abismal: ells van amb aparells regalats i els altres van amb drons. L’últim cop que vaig anar-hi, havien matat sis soldats».

ACAPS-Girona sol viatjar dos cops l’any i aprofita per dur material, amb un màxim de vint-i-cinc quilos per viatge. Els estrangers, allà, no poden moure’s sols, sempre han d’anar acompanyats perquè no hi hagi problemes. «Fa molts anys van segrestar uns cooperants i d’arran d’això es va incrementar la vigilància».

Experiència a Montilivi

En la darrera estada dels voluntaris, el Girona va enviar equipaments perquè els nens i nenes del campament de refugiats poguessin vestir els colors blanc-i-vermells. Un dels dos fills de l’Eduard i la Maria Rosa, en Miquel, treballava a la botiga del club, on al magatzem es conserva material d’anteriors temporades.

«És difícil fer lloc, perquè tenim prioritats pel que fa al gènere: medicaments, articles per la família, etc. Però vam enquibir vestimenta per a dos equips i ells, encantats. Els va fer molta il·lusió, perquè el futbol els encanta», confessa Farré, que reconeix que «el Girona no era conegut, cal dir-ho. Allà tot és Barça o Madrid. Però ara ja saben que hi ha un equip que es diu Girona. De fet, el club ens va cedir unes seixanta entrades per al primer partit de Lliga a Montilivi, a l’agost, i vam portar els infants. Animaven, potser no se sap ben bé a qui (riu), però s’entregaven. Mai no havien entrat en un estadi de futbol i el Girona ho va fer possible. Al campament solen jugar amb dues pedres com a porteria. L’impacte és bestial».

Altres projectes

El programa Vacances en Pau és el més gran d’ACAPS-Girona, però no l’únic. Existeix el projecte educatiu de la Tarbia (guarderia) i a la madrassa (escola) de Farsia, que garanteixen l’educació dels infants; el dispensari de Farsia, que dona l’accés a la sanitat dels seus habitants; i el taller de confecció de bates, que obre una oportunitat laboral a les dones de Farsia. «Portem material i diners al CAP i a les escoles, on destinem incentius econòmics per als mestres, perquè cobren molt poc i pleguen», diu Farré, que assenyala les col·laboracions existents amb diferents entitats de Girona. «L’Hospital Trueta ens ha donat maquinària que ja no fa servir i està en bon estat, per traslladar-ho a l’hospital de Rabuni, la capital administrativa dels camps de refugiats, o als CAPS de Smara. I quan algun aparell es fa malbé, ens dediquem a fer el manteniment. Però esclar, per arreglar qualsevol cosa pot passar mig any tranquil·lament».

La Universitat de Girona, tant pel que fa a la Facultat d’Infermeria com a la Facultat d’Educació, també juga un paper rellevant. «Tenim convenis signats perquè els estudiants puguin fer les pràctiques als camps de refugiats. De fet, ara hi ha dos estudiants d’Infermeria allà, que s’estaran durant un mes i mig».

Un altre projecte amb què col·labora l’ACAPS-Girona és referent a la millora de la salut dental de la població sahrauí. Per Setmana Santa es desplaça un equip de dentistes solidaris, els quals fan revisions i cures als infants i adults dels campaments que ho necessiten.

També col·laboren amb un equip del Trueta amb el projecte Neurosahara, que fa un estudi per intentar detectar aquells pacients que són propensos als ictus. «Però no és fàcil, perquè tot es cura amb remeis casolans encara». Als camps de refugiats pràcticament no hi ha metges (gairebé tots són infermers) i si n’hi ha, són cubans, que fan cooperació. «Qui aconsegueix ser metge, ja no torna», afirma el vicepresident d’ACAPS-Girona. «Això provoca molta pena i desencís».

«El gran problema és la desnutrició. Quan les mares donen pit, tot va bé; però un cop s’acaba, no tenen aliments frescos ni els recursos necessaris per introduir el menjar sòlid i moltes vegades s’atipen de pa. Digues-li a la criatura per quina raó no hi ha aliments. Tota l’ajuda humanitària que arriba no és material de primera categoria. Hi ha moltes carències, moltes, pel que fa al seu desenvolupament», opina Farré, afegint que «desviar-se cap al mal camí és molt temptador quan els únics estímuls, acabats els estudis, són aixecar-se, asseure’s, prendre un té i dormir. Per això quan hi anem també ve tothom a rebre’ns. Som la novetat, els que els trenquem la rutina».

Per acabar, fa una crida a l’empatia. «Nosaltres només fem pedaços, no podem anar allà pretenent canviar-los ni salvar-los. Tan sols podem contribuir, preguntant què necessiten i si podem oferir-ho, fer-ho. L’ajuda que els haurien de fer és solucionar el seu conflicte i permetre’ls tornar al seu país per poder ser lliures».

Subscriu-te per seguir llegint