El 7 de novembre de 1659 se signava el Tractat dels Pirineus, que definia la divisió fronterera tal com la tenim avui. S´ha parlat molt sobre com en va ser d´injusta la segregació del Rosselló, del Conflent, del Vallespir i part de la Cerdanya de Catalunya. La negociació del tractat va produir molts errors; alguns, resultat de la negociació, com la partició de la Cerdanya; altres, a conseqüència de criteris generals, com que Llívia quedés espanyola pel fet de ser vila i no poble. La mateixa Vall d´Aran, una disfunció en els criteris seguits, en ser una vall al nord de la carena principal, no va ser reclamada per França pel fet que no li interessava. En canvi, sí que estava interessada en les comarques del costat de Rosselló, car Perpinyà era la segona ciutat en nombre d´habitants de Catalunya. L´error més greu al meu parer va ser deixar el Vallespir com a territori francès. És un error geopolític perquè va condemnar la comarca a tenir un desenvolupament difícil.
El Vallespir és una vall orientada al Nord-est. A la seva espatlla, en la part més alta, té la Vall de Camprodon. A la seva esquerra hi té el massís de Canigó, autèntica muralla que impedeix la comunicació amb el Conflent. A la dreta hi té l´Alta Garrotxa i l´Alt Empordà. Al Sud la vall es comunica fàcilment amb el Rosselló. No és d´estranyar doncs que durant els primers anys de l´annexió a França s´aixequés una revolta de descontentament que va acabar fet i fet amb 10 anys de guerrilla. El cas és que el Vallespir té una posició arraconada dins França però amb una comunicació amb la Vall de Camprodon, amb l´Alta Garrotxa i amb l´Alt Empordà prou bona si es fa per determinats colls. Perquè s´entengui això, la gent de Prats de Molló ve a Camprodon a comprar queviures al supermercat, a comprar planter al mercat i a posar gasolina.
La posició del Vallespir ha esdevingut estratègica en períodes de guerres, en bandolerisme i en contraban. Ambdós costats són plens de famílies que han abandonat el país desertant de guerres, exiliant-se, o cercant treball.
Una vegada va acabar la Guerra Civil, quan els alemanys que impermeabilitzaven la frontera entre Espanya i França es van replegar al centre de França, l´any 1944 va començar un moviment de maquis estès per la carena pirinenca amb l´objectiu de reconquerir el territori. Hi havia l´esperança que, una vegada acabada la Guerra Mundial, els aliats ajudarien el moviment per enderrocar Franco. Cosa que finalment no va ser així.
L´any 1944 hi va haver l´intent més seriós de penetració a Espanya des de fora la frontera. El 19 d´agost la vila de Foix havia quedat lliure d´alemanys i durant el mes d´Octubre s´entrà a la Vall d´Aran. La reconquesta fallà, però va alertar Franco que el perill era real. El moviment de penetració de maquis es va estendre per tota la frontera. Accelerà la construcció del túnel de Viella i va engegar una línia de defensa amb fortins; a Camprodon, fent conya, s´anomenava la "línia Gutierrez". En aquell temps a la vall hi havia més de 1.500 soldats, a part de la guàrdia civil i la guàrdia de fronteres.
En aquesta situació, l´any 1946 Quico Sabaté, lloga una casa a Prats de Molló, Can Fisbach, al barri de La Clapera. S´havia exiliat per Puigcerdà i vivia des de l´any 1943 prop de Prades. Els anys 1945 i 1946 s´havia dedicat a constituir un grup d´acció de guerrilla i a conèixer les muntanyes i pobles amb la intenció de buscar una ruta per arribar a Barcelona. El mateix any 1946 comença les incursions. A principi de 1947, es trasllada amb la família (té dona i dues filles) a viure a Casenove Loubette, a 2 quilòmetres de Costoja, prop de l´Hostal de la Muga. L´any 1948 és detingut i empresonat a França per tinença d´armes i explosius. L´any següent, el 1949 és detingut per un robatori a la fàbrica Rhone Poulenc, a Lió; roman a la presó fins l´any 1952 i és confinat a Dijon fins al 1955.
Quan el moviment guerriller maqui ja havia anat de baixa, tot i en contra de la CNT, prossegueix la seva activitat propagandística, d´atemptats i atracaments entre el 1955 i el 1957. El fet més famós va ser el llançament de propaganda amb octavetes durant la visita de Franco a Barcelona amb un morter que ell s´havia fabricat. L´any 1957 va ser empresonat per possessió d´armes. En sortí un any més tard, el 1958 i fou desterrat novament a Dijon. Després d´una úlcera gàstrica, el desembre de 1959 torna a entrar a Espanya. És l´últim viatge, que acaba amb la seva mort a Sant Celoni el 5 de gener de 1960.
Per anar del Vallespir a Barcelona Quico Sabaté tenia dues rutes. Una ruta era la més curta; passava per Setcases, Llanars, Ogassa, Ripoll, Moià i Barcelona; a Moià tenien una casa per refugiar-se, la Canova, que ells anomenaven Can Misèries. L´altra era per Costoges, Albanyà, Besalú, Banyoles, Girona i Barcelona; a Banyoles tenien refugi segur. La primera ruta tenia la dificultat de l´alçada, amb passos de 1.900 m o 2.300 m, la inclemència del temps i la neu que la feien impracticable durant 5 o 6 mesos a l´any. La segona penetrava la frontera per una alçada més baixa de 450 m, fet que feia possible practicar-la a l´hivern.
Ambdues rutes evitaven passos de frontera àmpilament emprats per contrabandistes. No passaven pel coll Pregon, ni per coll d´Ares, ni pel coll de Malrem, colls fortament vigilats en aquell temps. Les dues rutes passen per llocs difícils i aïllats. El camí es feia de nit, la qual cosa vol dir que de dia s´havien d´amagar en llocs a recés, en cases abandonades o en pallisses de cases de pagès. Aquest fet de creuar la frontera per llocs diferents als habituals, juntament amb la personalitat i valentia de Quico Sabaté, fa que esdevingui «el enemigo numero uno del régimen».
La ruta de Setcases va ser descoberta l´any 1956 arran de la detenció d´Àngel Marquès, membre del grup, a Prats de Molló. El seguiment de la pista descobreix el pas per Setcases, la casa on feien estada abans de creuar la frontera prop del Costabona i, a resultes de l´interrogatori del propietari s´empresonen 44 persones implicades en el camí per Ripoll i Moià. Dintre aquestes persones hi ha els homes de Ca La Badia de Llanars, de Can Barranquet de Surroca, de Can Caganell de Ripoll i del Molí de la Sorra de Ripoll. A partir d´aquestes cases he pogut refer un itinerari per on passava en Quico per la Vall de Camprodon i pel Ripollès. Des del peu de Costabona, a la Grevodella a 1387 m, on hi havia amagat l´armament, Quico es traslladava al coll Siern. Cal dir que des de l´any 1954 es tornava a explotar la mina de Costabona fent prospeccions per extreure tungstè; aquell any es construí una pista per portar-hi la gent i baixar el material; la mina es va clausurar l´any 1958. Per tant, la Grevodella no era tan amagada com ho fou l´any 1946. A l´àrea tampoc hi havia els boscos que hi ha ara, ja que van ser plantats llavors. Des del coll Siern, Quico pujava la serra de Finestrol que baixa del Costabona fins creuar la Collada Fonda i baixar a Vall.llobre per arribar a Setcases, o bé seguint la carena fins al coll de Lliens per després seguir en diagonal fins a Setcases. Des de Setcases podia seguir el canal de la central de Vilallonga fins aquest poble, seguir pel mateix costat nord de la muntanya fins Vallvigil, creuar la carretera i el riu fins la Roca, i d´aquí cap a Espinalba on es refugiava a la pallisa d´alguna casa. Una vegada, quan varen arribar a Espinalba, en Joan de Can Begudà va veure els homes en la pallissa de Ca La Badia. Va anar a avisar el seu oncle dient-li «padrí, hi ha uns homes a la pallisa». En Joan Peitiví va anar a veure els homes que li varen demanar romandre de dia. Això li va costar cinc mesos de presó a ell i al seu fill Josep. Altres vegades el refugi el varen fer en masies de l´entorn. Des d´Espinalba anaven pel coll Gener fins Mas Pomer, Pla d´en Plata, passant per Surroca de Dalt i fent refugi a can Barranquet o altres cases de l´entorn. Des d´aquí havien de baixar cap a Ribamala per creuar el riu Ter pel pont, pujaven la Serra de la Rodonella, per darrere el Turó de la Creu, per finalment arribar a Can Caganell, a Ripoll.
L´altra ruta, la d´hivern, la va haver de fer servir durant tot l´any a partir que la ruta de Setcases va ser descoberta. Per tant, durant els anys 1956, 1957 i durant la seva última incursió a l´any 1959 va fer servir la ruta de l´Hostal de la Muga. Quico tenia la seva casa a menys de dos quilòmetres de la frontera. Podia baixar directament al riu Muga que el portava a Albanyà. La ruta que es coneix és la de l´últim viatge. El dia 31 de desembre de 1959 sortí de la Canova Loubette cap a l´hostal de la Muga, passà prop de Sant Julià de Ribelles, per la creu d´en Principi, pel coll de Principi, pel coll de Bassegoda, per Bassegoda, per Lliurona, fins Falgars. En aquest lloc el grup d´en Sabaté es refugià després de la primera nit; el fum de la xemeneia va ser vist pel carter de Lladó, que era de cacera, que va avisar la Guàrdia Civil. La parella de la Guàrdia Civil va ser abatuda; durant el dia 1 es varen refugiar als boscos del nord de Banyoles. La nit del dia 1 de gener de 1960 i tot el dia 2 van estar amagats a Banyoles. La nit del dia 2 el grup continua amb la intenció de canviar la direcció cap a Anglès i Vic. La vigilància és cada vegada més forta, impedint punts de suport. El dia 3 el grup s´amaga en una masia, a Mas Clarà, a Sarrià de Ter. La masovera va a comprar menjar en quantitat desproporcionada, cosa que alerta l´alcalde de Canet d´Adri i provoc l´encerclament de la casa per 300 guàrdies civils. El tiroteig va començar a les 4 i va durar fins les 6 de la tarda. Quatre guerrillers resulten ferits, Quico amaga el més jove al forn, s´injecta morfina per suportar les ferides que té a la natja i al peu esquerra, i intenta sortir sol amagat darrere una vaca que és fulminada immediatament. Més tard ho intenta amb una segona vaca. Arrossegant-se per terra es topa fit a fit amb el tinent de la Guàrdia Civil de Camprodon Francisco Fuentes. Aquest s´havia apropat a la casa enmig del cercle de la Guàrdia Civil dient «no tiréis, soy el teniente»; Quico contestà «muy bien», per seguidament clavar-li un tret . Amb la mateixa frase «soy el teniente, no tiréis» va aconseguir rompre el cercle i fugir. El dia 4 Quico roman amagat. La nit del 4 al 5 creua el riu Ter a Girona, arriba a Fornells de la Selva on al matí del dia 5 puja al tren, d´on baixarà a Sant Celoni. Ferit, cercarà un metge; al cap de no gaire serà abatut per un somatent.
Jo tenia 6 anys el dia que Quico va ser acorralat a Mas Clara a Sarrià. Recordo que la meva mare ho comentava amb una veïna, la Sra. Maria. Poc podia pensar que 30 anys més tard em casaria amb una néta de Joan Peitiví de La Badia, on Quico Sabaté s´havia amagat. Menys encara em podia pensar que 40 anys després seguiria els camins d´entrada de Sabaté per potenciar-los com a camins temàtics.
*Enginyer industrial
video a www.jvila.cat
