El cantautor de Solsona explica els detalls de la seva nova proposta musical. Mas, que torna a autopro?duir-se el treball i que recupera el format de banda i so d'inspiració pop, assegura que tot i que aquest àlbum ha estat un "part difícil" ja "tenia ganes de tornar a fer un disc per poder tocar en directe i passar-ho bé".

Què representa exactament La casa d'enlloc?

La casa d'enlloc agafa una mica aquesta idea de Peter Pan, del país d'enlloc, de la idea d'enlloc, del País de Nunca Jamás, en castellà seria La casita de ninguna parte. És, d'alguna manera, una mica aquell lloc imaginari que tots des de petits tenim. En els meus primers discos hi ha moltes referències a Isàrnia, que era com aquest món imaginari, però si tenia un punt gairebé religiós, en el sentit que tenia un pes més místic o transcendental, ara tenia la necessitat d'apel·lar una mica al mateix lloc, però des d'un punt de vista més lleuger i més domèstic o, fins i tot, més infantil.

Vol dir que el Roger Mas autèntic és el d'aquest disc?

Sempre considero que el que faig és el que hi ha en aquest disc. Dels dos últims discs, el penúltim eren cançons meves i producció de Raul Fernández i l'últim era producció meva però amb músiques més tradicionals o poemes de Verdaguer musicats. Necessitava fer un disc més de cantautor.

Què significa un disc de cantautor? Amb un estil concret?

Un cantautor no ha de tenir necessàriament un estil concret. Penso que un cantautor és una persona que escriu la lletra, compon la música i la interpreta ell mateix a l'escenari i això li ha de donar una llibertat absoluta per explicar cada història dins els estils que ell pugui tocar una mica. En aquest sentit, Fabrizio de André, un cantautor genovès per mi grandíssim, és un gran referent en el sentit que sempre es va envoltar de gent diferent en funció de la història que volia explicar.

Com ha estat la gestació del disc? Les cançons són del moment?

Cada disc és un part difícil. Aquest ho ha estat especialment, ha estat dur, hi ha hagut tant cançons que s'han fet a l'últim moment com cançons que s'estaven fent des de l'època del Mística domèstica. El que té dur tants anys dedicant-se a això, és que hi ha cançons que segueixen sent del moment i en canvi n'hi ha d'altres que són de fa quatre anys.

Sempre s'ha dit que la seva música beu d'uns referents molt clars, de la nova cançó. I tot això sí que pertany a un lloc i un moment.

El problema és que de referents costa trobar-ne, i al final els únics que queden com a referents amb el temps, són els grans clàssics, que solen ser morts.

Ha aconseguit arribar on volia amb aquest disc?

No et quedes mai descansat perquè... Amb una cançó encara saps on vas, on volies arribar i t'hi pots acostar. Però de moment jo encara no ho he aconseguit. Sempre el final que m'havia marcat, no és que no hi arribi, sinó que et desvies per un altre camí. La veritat, no és que et quedis a mig camí d'allà on volies arribar, perquè també un sap on pot arribar més o menys, això amb el temps s'aprèn. No és que vulgui fer més del que sé, sinó que vull anar cap a una direcció i sempre hi ha un moment en el qual agafo un trencall i d'aquesta manera acabo en un lloc que no esperava i m'hi he d'acostumar.

És un disc per escoltar a casa o per al directe?

És un disc de directe. El disc m'agrada, però penso en el directe perquè és un disc que vol més l'espontaneïtat i la força del directe. És un disc neguitós, on les cançons van una darrere l'altra, que t'intenta tibar tota l'estona, encara que una altra cosa és que se'n surti o no. La voluntat del disc és un no deixar-te deixar-lo d'escoltar.

D'on ve tota aquesta inspiració?

Jo crec que la major part de la inspiració va venir a l'adolescència. Vaig estudiar a la universitat, però no anava a classe i mentre els meus companys hi eren jo era a casa fent cançons, pensant que feia la gran rebel·lia. Al final resulta que porto tota la meva vida vivint d'aquesta feina que es va gestar allà. I sempre torno a aquell treball que va ser bastant gran, perquè són 150 cançons a les quals torno sempre.