Una freda acollida per part del públic del 67 Festival Internacional de Cinema de Venècia va acabar per aguditzar encara més els omnipresents i interminables silencis de la cinta catalana Caracremada, presentada ahir a la ciutat dels canals dins de la secció Horitzons. La pel·lícula del jove director català Lluís Galter (Figueres, 1983), llicenciat en Comunicació Audiovisual a Barcelona fa només de cinc anys, renncia als diàlegs en la pràctica totalitat del film per donar protagonisme a una molt cuidada fotografia, auspiciada per un impressionant paisatge de la Catalunya interior.

Els canvis d'estació i les úniques interrupcions del so de les bales i algun fraseig perdut en la trama acompanyen un lent pas del temps, el mateix que ha d'esperar la resistència al règim franquista (1939-1975) de l'anarcosindicalista Confederació Nacional del Treball (CNT) per aconseguir els seus objectius.

"El no posar diàlegs no va ser una decisió. Almenys a l'inici el guió portava diàlegs, però després l'escena clau em va motivar a fer això. És la imatge de l'home amb la serra. Havia de centrar-se en aquest tipus de situació, no ser mai discursiu, sinó ser més simbòlic", va comentar Galter durant una roda de premsa a la Ciutat dels Canals. "D'alguna manera hi ha una història que s'explica amb paraules en els llibres. La història de maquis i d'anarquisme no inclou moltes vegades a Caracremada i, per a reivindicar-lo, havia de fer rebel·lar-se contra aquesta història. Això feia que haguéssim d'explicar la història com un camí paral·lel, amb imatges i sons", va afegir.

Caracremada és, a més del títol d'aquesta cinta de 98 minuts de durada, el sobrenom que la Guàrdia Civil donava al protagonista de la història, Ramón Vila Capdevila, qui va decidir el 1951 rebel·lar-se al mandat de la CNT des de Tolosa (França) de deixar l'acció violenta contra el règim de Francisco Franco i ocultar-se als boscos catalans per portar a terme un cop d'efecte, el sabotatge d'una central elèctrica.

Protagonitzada per Lluís Soler i Aina Calpe, Caracremada és una arriscada aposta del novell cineasta català per obrir-se pas en aquest món del cinema amb el qual ja s'ha pogut fer a la Mostra, malgrat que, segons ell, no es troba "en la seva salsa" en aquest tipus d'esdeveniments. El jove cineasta va assegurar davant dels mitjans, que no vol ser abanderat de cap nova generació de directors espanyols i que, de fet, no vol ser "abanderat de res". Segons Galter, a la seva pel·lícula, que competeix pels premis que concedeix la secció Horitzons, no hi ha una "èpica espectacular de grans gestes, encara que sí que hi ha una èpica d'aquelles coses quotidianes, dels petits gestos de la vida".