Aquests dies s'acompleixen dotze anys de l'inici del desmantellament del mobiliari litúrgic del presbiteri de la catedral en no retornar al seu lloc el baldaquí que s'havia desmuntat per ser restaurat. Després de la seva presentació l'any 1999, net i polit, al Museu d'Història de la Ciutat en el marc de "Girona Temps de Flors", el capítol de la catedral va preferir, encara no sabem per què, no muntar de nou damunt la mesa d'altar romànica, al bell mig del presbiteri medieval, aquesta excepcional peça d'orfebreria gòtica gironina.
El procés de desguarniment va continuar un temps després quan va desaparèixer també de la vista la mateixa ara d'altar que va presidir el presbiteri de l'any 1038 durant la solemne consagració de la nova catedral romànica del bisbe Pere Roger, ara fa poc menys de mil anys.
La història coneguda de la seu gironina, dedicada a la Mare de Déu i emplaçada en el mateix indret on els romans havien alçat el temple del fòrum, va començar els primers anys del segle XI, i es degué construir força de pressa perquè el dia 21 de setembre de 1038, amb la presència de les principals dignitats eclesiàstiques i civils del país, es va consagrar la primera catedral de nova planta, dins d'un procés generalitzat de substitució a Catalunya de les primeres construccions cristianes per nous temples d'estil romànic. La seu gironina, com les de Vic, la Seu d'Urgell i Barcelona, entrava a formar part dels edificis dotats d'una grandària i monumentalitat considerables, d'acord amb la nova tecnologia constructiva europea d'origen llombard.
"Una ofensa a la memòria"
La consagració del nou altar pel bisbe Pere Roger i els seus convidats, inclosa la seva germana, la comtessa Ermessenda, que havia contribuït a la construcció de la catedral i a la seva ornamentació, va tenir lloc en el moment més àlgid del feudalisme, en un context de vinculació estreta entre el poder comtal i l'autoritat eclesiàstica, personificades en aquest acte de consagració de la nova catedral gironina per dos membres d'una mateixa família, la comtessa Ermessenda i el bisbe Pere Roger. Rector de la diòcesi des de l'any 1010, aquest bisbe va ser el primer i únic que va tenir l'oportunitat de començar i acabar un edifici de nova planta i de pensar-ne el seu decòrum, el seu programa d'ornamentació.
Encetada la segona dècada del segle XIV, es va posar en marxa per força major un nou projecte epis?copal: la substitució de la catedral romànica per una de nova, amb més capacitat per acollir els fidels i amb més comoditat i embelliment per a la litúrgia, d'acord amb els nous postulats del gòtic que s'havien formulat a París a l'entorn de la figura de l'abat Suger. Des del bisbe Guillem de Villamarí fins Arnau de Mont-rodon que va enllestir el nou absis gòtic consagrat l'any 1347, el capítol de la catedral va anar perfilant el projecte amb la voluntat d'integrar en el nou presbiteri l'antic mobiliari litúrgic romanico-gòtic - la cadira episcopal i la mesa d'altar amb el baldaquí que la cobria, obrat poc abans de la consagració-, amb la nova arquitectura de l'absis, i un nou element afegit espectacular: el retrotabulum, això és, el retaule de plata sobredaurada que havia de servir físicament de teló de fons de l'ara romànica de Pere Roger i simbòlicament, amb la incorporació de la iconografia de la Passió, havia de completar litúrgicament l'itinerari eucarístic fins arribar a la Jerusalem Celestial representada al baldaquí.
Amagats incomprensiblement durant més d'una dècada dos d'aquests elements principals del presbiteri i de l'art medieval català i europeu, la mesa d'altar i el baldaquí avui tornen a ser visibles al mig del creuer, separats arbitràriament i fora de l'espai pensat per bisbes i capítols, i programat per arquitectes, escultors i argenters que han exercit al llarg de més de set-cents anys la direcció dels diferents treballs de la catedral.
Mentre algú celebra ara l'oportunitat de reveure, encara que segregat, la totalitat d'aquest valuós conjunt del mobiliari litúrgic de la catedral, potser per justificar la seva participació en la materialització d'aquest procés tan lamentable, tot plegat no deixa de ser en certa manera una ofensa a la memòria dels avantpassats rectors de la catedral que van contribuir a la concepció i construcció de la capçalera gòtica i a la conformació i ordenació iconogràfica del seu excepcional tresor litúrgic i artístic avui desmembrat.
