Vaig a fer una confessió: abomino de la literatura clàssica, no puc suportar-la. I el que és pitjor, considero clàssic tot allò que s´ha escrit abans del segle XX. Aquest fet, que a casa em porta prou discussions perquè convisc amb una dona que no només estima els clàssics sinó que no entén com algú pot no estimar-los i menys encara que aquest algú visqui sota el mateix sostre que ella, em suposa, no obstant aicò, un avantatge: bona part dels meus autors preferits són vius. Això significa que encara publiquen, i significa també que els podria anar a escoltar, qui sap si a fer-me signar un llibre, en l´improbable cas que es deixessin caure per Girona (ha, ha, a veure si la meva senyora aconsegueix mai que Melville li signi el seu adorat Moby Dick, una mena de tractat enciclopèdic sobre cetacis). Improbable abans que nasqués el MOT, un festival de literatura que se celebra des del 2014 a Girona i Olot. A partir del MOT, sé que cada any tindré a l´abast un dels «meus» autors.

És un misteri com s´ho fan els responsables del MOT («les responsables», ja que les dues directores són Glòria Granell i Carme Simon, i la comissària és Mita Casacuberta, mentre que la resta de plantilla és quasi completament femenina) per dur fins aquest remot indret autors de la talla d´Antonio Lobo Antunes, John Banville (tots dos sempiterns candidats al Nobel), Luis Goytisolo, Rafael Chirbes, Eduardo Mendoza, Javier Cercas, Luis Landero, Amélie Nothomb, Éric Hazan, John Lanchester, Alicia Giménez Bartlett, Cristina Fernández Cubas o el mateix Pérez Andújar. Més molts altres que em deixo per manca d´espai, així com un bon grapat que han intentat portar sense èxit... de moment. Tots, en només en tres edicions del MOT. Per al 2017 ja s´ha anunciat la presència de Sánchez Piñol, Santiago Posteguillo, Edward Rutherford, Patrich Deville i -com si pensessin en mi cada any- Leonardo Padura, el cubà creador del detectiu Mario Conde, però sobretot autor d´El hombre que amaba a los perros, un meravellós, apassionant relat de l´Espanya de la guerra civil, de la Cuba actual, i especialment del català Ramon Mercader i la seva víctima, Leon Trotski. Una de les novel·les que salvaria de casa en cas d´incendi.

Si en lloc d´escriptors fossin cuiners del mateix nivell, aquest festival obriria els informatius de totes les ràdios i televisions, i ocuparia les portades de tots els diaris, només hem de recordar la gala de les estrelles Michelin a Girona. Com que són només escriptors de talla mundial, la notícia passarà sense pena ni glòria per les seccions de cultura dels informatius locals. I saben què? Millor. Tinc la impressió que el secret del MOT no és altre que estar en mans d´autèntiques amants de la literatura. El dia que els polítics ensumin que el prestigi del MOT els pot aportar rèdits, hi posaran les grapes al damunt i allà s´acabarà tot. Mentre els polítics es conformin de posar el logo de l´Ajuntament i la Diputació i deixin treballar qui hi entén, tot anirà bé. Però en el precís instant que sàpiguen que Girona i Olot tenen a les mans un dels millors festivals, correran a posar-se medalles i a deixar-hi la seva pròpia empremta. El mateix Pérez Andújar, present a Girona l´any passat, quan encara la part més intolerant de l´independentisme no l´havia demonitzat, explica a Paseos con mi madre -un altre a salvar en cas d´incendi, hauré de comprar un carretó- que amb uns amics van segrestar un autobús de Barcelona i el van fer anar fins al seu barri, Sant Adrià, reivindicant així una línia de bus. En arribar al barri, els veïns els van començar a felicitar i victorejar, però no van trigar a aparèixer polítics dels diferents partits, amb els seus eslògans, crits i demagògia, i es van fer seu l´èxit. Andújar i els seus amics van marxar resignats, vull suposar que cap a jugar als futbolins, deixant enrere l´autobús segrestat i els polítics apropiant-se davant dels veïns de la feina que havien fet ells.

Hauríem de vetllar tots perquè el MOT continués essent un secret per als polítics. Potser aquest article sigui contraproduent i els posi alerta, però juguem amb l´avantatge que la majoria d´ells fugen dels llibres com de la feina. L´endemà de caure el poder polític a sobre del MOT, algú reclamaria més presència d´autors catalans. Al cap de dos dies, un altre faria notar que hi ha més escriptors que escriptores, un atemptat heteropatriarcal. Al tercer dia un espavilat exigiria un apartat per a llengües minoritàries, i encara el de més enllà reclamaria lloc per als autors desconeguts que tenen ganes de fer-nos llegir els seus rajols. Granell, Simon, Casacuberta: manteniu-vos fermes, continueu allunyant els polítics del MOT, ni que sigui dient-los que no repartiu canapès.