L'escriptora de Mataró Care Santos, guanyadora divendres a la nit del 73è Premi Nadal amb la novel·la Media vida, va dir ahir que la societat espanyola ha de «parlar de la generació de les dones nascudes cap a 1936».

Aquella mateixa generació és la protagonista de Media vida, que es publicarà simultàniament en castellà i català el pròxim 7 de febrer, amb una història que gira entorn d'una reunió de dones que volten la quarantena i feia 30 anys que no es veien.

La història de la novel·la, ha explicat Santos, parteix del record d'una reunió real, a la seva pròpia casa, de 31 excompanyes seves de la primària que feia 30 anys que no es veien, i en la qual va passar el mateix: «Nosaltres també ens vam passar la vetllada explicant-nos què havíem fet durant aquells trenta anys». Encara que va prometre que parlaria d'aquesta trobada, en la novel·la en realitat l'autora parla de «les nostres mares».

Un altre referent en l'escriptura d'aquesta novel·la va ser el llibre d'aforismes i pensaments La lectura como plegaria, del filòsof Joan-Carles Mèlich, on apareix «la cita meravellosa que travessa tot el llibre»: «Només es pot perdonar allò imperdonable».

Es tractava de parlar «d'aquell perdó que ve des dels greuges de la infància, i que neix d'aquells temors del col·legi, i per parlar de com es gestiona, quin sentit té el perdó, si només és un gest o és un veritable penediment».

El juego de las prendas, títol amb el qual es va presentar al premi, és el nom de la primera part de la novel·la, la que s'esdevé als anys 50, una escena breu que evoca la festa de comiat de l'internat de monges on hi ha les cinc dones, i és també el joc que fan les noies quan «passa una cosa que les marcarà gairebé a totes i no de la mateixa manera».

És aquell mateix joc que reprenen, afegeix l'autora mataronina, trenta anys després, i després de diverses copes, el pas de les hores i que, com diu Santos, «es torna una altra vegada un joc perillós però d'una altra manera».

Lluny del perdó al qual al·ludeix Santos, la novel·la pot ser vista també com una venjança amb els internats de monges del franquisme, i encara que l'escriptora va estudiar en un col·legi de monges, en aquesta ocasió va prendre prestada l'experiència per delegació. «L'internat de la novel·la és el de la meva mare, i m'ha prestat la seva memòria, amb monges que obligaven les noies a banyar-se en camisa de dormir o que les obligaven a embenar-se els pits perquè no fossin aparents sota l'uniforme», rememora.

Que el sopar on es troben les cinc protagonistes tingués lloc el 29 de juliol de 1981 no és casual, ja que, «aquella mateixa setmana es va aprovar la llei del divorci de Fernández Ordóñez, la primera llei de la transició que va posar en peu de guerra la dreta, el clero i els sectors conservadors, una polèmica que avui veiem amb ingenuïtat, però que va ser el primer passet cap al país que avui coneixem». Davant aquesta fita històrica, Care Santos situa a una d'aquelles dones enfrontada a la demanda de divorci del marit.