La falta d'interès, lligada als baixos nivells educatius, és la primera barrera a la participació cultural a Espanya, especialment entre els individus amb rendes més baixes, segons es desprèn de l'estudi El consum cultural: qüestió de gust, o de preu?, publicat per l'Observatori Social de La Caixa i elaborat a partir de les dades de l'Enquesta de Condicions de Vida a Espanya de l'INE (2015).
D'aquesta manera, en el cas dels espectacles en directe, com concerts o obres de teatre, la causa de no assistència més important per a les persones de rendes més baixes no són les restriccions econòmiques, declarades en un 19,4 % dels casos, sinó la falta d'interès, adduïda en un 41,7%.
No obstant això, les persones amb nivell adquisitiu més elevat esgrimeixen els motius econòmics (21,5%) i de restricció de l'oferta (12,4%) com les causes principals de no assistència; declarant falta d'interès únicament un 1,9% dels enquestats.
De la mateixa manera, pel que fa a les visites a llocs d'interès cultural com ara monuments, museus o galeries, el desinterès de les persones amb renda més baixa aconsegueix el 36,3% i el dels més rics, l'1,1%, seguits en tots dos casos per la falta de renda i la d'oferta com a causes principals de la no participació.
No obstant això, el paper que exerceixen els diferents tipus de barreres s'inverteix en cas del cinema, on la falta de renda és la primera raó per no acudir a les sales entre els més pobres (37,8%), mentre la falta d'interès s'esgrimeix en el 9,9% dels casos.
En aquest tipus d'entreteniment, els papers s'intercanvien ja que els més rics expliciten desinterès com a argument per no anar al cinema en el 10% dels casos i i l'1,5% afirma que no s'ho pot permetre.
Així mateix, en l'informe s'observa el «patró esperat» respecte a l'educació: els individus amb més estudis assisteixen amb més regularitat a tots els tipus d'espectacles.
No obstant això, partint de percentatges d'assistència molt similars per a les tres activitats entre els qui tenen estudis primaris, el creixement de l'assistència és molt més gran per al cinema que per a la resta conforme s'incrementa el nivell educatiu.
En concret, entre els que tenen Educació Primària, un 12,5% va assistir almenys una vegada a les sales en l'últim any, una xifra que s'eleva al 48,9% entre els que disposen d'Educació Secundària i a un 68,4% entre els que tenen estudis superiors.
A més, especialment en els espectacles en directe, els autors observen una gran polarització, ja que la població es divideix essencialment entre «individus de demanda alta» i «no assistents absoluts», disminuint la probabilitat de no acudir mai de forma molt acusada segons la renda.
Per això, els autors suggereixen que, a curt termini, i per reduir la importància de les restriccions econòmiques, la política cultural hauria de combinar-se amb una política fiscal que inclogui, per exemple, reduccions de la imposició indirecta que suporten els béns culturals o increments en les subvencions a la producció d'aquests béns.
No obstant això, indiquen que si el que es vol és atacar el problema que suposa la falta d'interès, «la política cultural hauria d'integrar-se en la política educativa per millorar el gust per les arts».
