El professor de la UdG i expert en història de la comunicació Lluís Costa ha publicat la traducció al castellà i ampliació del seu llibre Las construcciones nacionales: entre el imaginario y la realidad, on defensa que el Govern espanyol aplicava també a Catalunya els mateixos principis que regien per a les colònies de Cuba i Puerto Rico.
Costa estableix paral·lelismes entre les construccions nacionals a Cuba i a Catalunya, on el sentiment identitari parteix de «propostes molt obertes» perquè s'ha d'integrar gent d'una gran diversitat social i diferents procedències (a Cuba els africans), en contraposició a Espanya, on el nacionalisme fomenta «un model educatiu més retrògrad basat en la memorialització de la llista dels reis gots o en el mite de Numància».
Costa és partidari de mètodes d'ensenyament que connectin amb l'escola moderna de Ferrer i Guàrdia, a diferència de l'Espanya que deixa l'ensenyament a mans de l'«adoctrinament» que practica l'Església catòlica. «Jo advoco per un nacionalisme permanentment en construcció que permeti la incorporació de gent nova en un projecte comú, encara que això pugui comportar la renúncia a algunes tradicions pròpies», afirma Costa.
Nacionalització
Tal com escriu, en el pròleg, el professor de la Universitat de Puerto Rico, Bruno Ferrer, Las construcciones nacionales: entre el imaginario y la realidad representa «una aportació molt significativa sobre les nacions, els nacionalismes, els processos de nacionalització i com l'educació i la història escolar són una part important de tot això».
Segons Bruno Ferrer, com molt bé indica Lluís Costa, la historiografia i l'aproximació a la pròpia societat i història en l'àmbit escolar «són essencials en la construcció, difusió, consolidació i assumpció popular d'una consciència col·lectiva, d'una identitat nacional.
«Acadèmia, invenció literària i escola es barregen i el resultat és un cànon escolar, uns referents, uns suposats valors i un relat de l'origen compartits», conclou en el pròleg.
Costa arriba al seu llibre a conclusions sorprenents per als profans de la societat cubana, com ara que «els cubans no són antiespanyols, no renuncien a la cultura espanyola; són més antiianquis que antiespanyols».
