Renovar-se o morir. En el cas de Roger Hodgson, líder de la desapareguda banda Supertramp, ni una cosa ni altra. Renovació cap, perquè en aquesta nova gira mundial continua interpretant els mateixos temes que va compondre i que el van situar com un referent de la música dels anys 70 fins a la dissolució de Supertramp, considerada l´autora de l´anomenat rock progressiu. I morir, per sort dels seus incondicionals fans, tampoc. Perquè Hodgson va demostrar la nit de dissabte al Festival de Cap Roig que als seus 68 anys està més viu que mai.

El cantant britànic va oferir un repertori que inexorablement va incloure els seus èxits més celebrats i que l´han portat a omplir recintes i que públic de diferents generacions canti o coregi les seves cançons 49 anys després de néixer el grup. No van faltar al llarg de la nit Breakfast in America, Take the Long Way Home, The Logical Song i Dreamer per a satisfacció del públic. Des de que fa 30 anys que es va separar de Rick Davies -l´altra ànima del grup-, Hodgson només pot interpretar les cançons que ell va compondre i registrar. Només en cada repertori inclou un parell de peces del seu darrer àlbum publicat en solitari, Open the door, però que, com ell mateix reconeix als seus concerts, poca gent coneix.

El públic present a Cap Roig volia escoltar les cançons de sempre. Les mítiques. Les que formen part dels temes que integrarien el podi de les cançons més conegudes dels anys 70 i 80. I així va ser. Hodgson ha canviat recentment dos dels seus quatre músics que l´acompanyen damunt l´escenari. Ray Coburn ha agafat el relleu de Kevin Adamson als teclats mentre que Michael Ghegan ha fet el mateix amb l´aclamat Aaron McDonald al saxo, clarinet i teclats. Ambdós han fet el relleu amb notable solvència, especialment aquest últim, que va sorprendre els espectadors tant pel seu elevat nivell musical i de veu com per sortir a l´escenari totalment descalç.

Els assistents que omplien totalment el recinte -les entrades estaven exhaurides des de feia setmanes- van correspondre amb gratitud en diverses ocasions aixecant-se de peus i aplaudint de forma unànime i generosa com si ja s´hagués acabat el concert. Ho van fer a les primeres notes i encara quedaven quasi dues hores de concert.

Roger Hodgson es va desfer en elogis cap a Catalunya i els catalans, animant tots els presents a oblidar els problemes i deixar-los a fora mentre durés el concert per gaudir simplement de la nit i la música. I el públic s´ho va prendre al peu de la lletra.

El punt culminant de la nit va arribar en el tram final. Després d´acabar l´actuació amb la interpretació del llarg tema Fool´s Overture -té una durada de 10 minuts- van arribar els bisos amb Give a little bit i It´s raining again, dos autèntics cants a la vida i a l´alegria fàcilment encomanats a tots els racons dels jardins de Cap Roig.

El cantant anglès va convidar a pujar a l´escenari una jove espectadora de les primeres fileres. La noia completament al·lucinada va pujar emocionada a ballar al costat de la banda les dues cançons finals de l´espectacle. La Carlota -així es va presentar- va ballar sense parar i va ser la representació del que van gaudir la resta de gent de la platea i les graderies. El públic va passar-s´ho bé, i molt, i va marxar convençut que havia assistit a un tribut musical que perdura després de més de 40 anys.