Música, ironia i humor en clau femenina. I també una mica de periodisme, però no massa: ja ho va dir la Laura Rosel, que el que prima ara és l'entreteniment. Aquests van ser els principals ingredients del còctel (Molotov, segons Empar Moliner) que la tercera edició del Festimams va oferir dissabte a la nit a l'hotel AC de Girona, i que va comptar amb un cartell d'allò més mediàtic: a banda de Laura Rosel i Empar Moliner, es van sumar al «carro» les periodistes Maria Xinxó i Natza Farré i la cantautora Judit Neddermann. El resultat: una nit entretinguda, plena de «batalletes» i complicitat entre les ponents i que va deixar una cosa clara: Laura Rosel està fastiguejada per haver estat apartada del FAQS, però té una gran capacitat per riure's de si mateixa i de la situació. I en públic. Que no és poc.

Amb Xinxó com a «conductora» de la gala, que com sempre va combinar gastronomia i espectacle, Laura Rosel va ser rebuda enmig de grans aplaudiments del públic i es va mostrar disposada a fer «humor freqüent»: «És com fer un FAQS en un hotel, perquè es veu que ara el que es porta és l'entreteniment», va dir. Primer dard enverinat cap als responsables del seu exprograma, just abans de deixar-se anar la seva característica cua per «desmelenar-se». Més endavant, en el torn de les preguntes del públic, va explicar com l'havien acomiadat del programa: «El dia 7 de gener em van convidar a un cafè i em van dir que volien més espectacle. Això va ser tot. Per sort, no vaig pagar ni òbviament tocar el cafè», va recordar. Tot i això, s'ho ha intentat agafar amb filosofia: «He guanyat en tranquil·litat, he recuperat una mica la meva vida. La meva agenda no està tan apretada i he pogut passar pàgina, perquè a vegades no te les veus venir i et venen. Ara tinc la pell més dura», va explicar la periodista.

I malgrat l'interès que generava la presència de Rosel, la nit no hauria estat el mateix sense els àcids comentaris de Natza Farré, feminista militant per excel·lència, i sense Empar Moliner, que per variar no va tenir terme mig i que un cop més va demostrar no tenir complexos, ja sigui per bé o per mal: fins i tot es va animar a cantar una versió molt sui generis de l'Al·leluia de Leonard Cohen, en aquest cas dedicada a Joan B. Culla. Enmig d'aquest popurri, la dolça veu de Judith Neddermann va servir per calmar els ànims i recuperar un ritme més pausat quan la situació es desmadrava.

Una nit, doncs, més de rialles entre col·legues i amigues que no pas de periodisme. L'única part «periodística» va arribar, precisament, al final, amb les preguntes que el públic va poder escriure en trossets de paper a les ponents. Algunes de les més sucoses: «Laura, a què et dedicaries si no fossis periodista?» «No ho sé, però potser ara ho hauré de pensar»; «Natza, has pensat mai en ficar-te en política?» «El meu nivell de bogeria té un límit», o «Empar, com seria la vida sense Pilar Rahola?» «És impossible de saber, ja que no hi ha cap català que pugui viure sense trobar-se-la a la ràdio o a la televisió».