Laura Almerich va ser persona i va ser cançó, guitarrista i icona, dolcíssima i ortodoxa, l'amiga més lleial de Lluís Llach i l'amiga a qui Lluís Llach més va estimar, protegir i cuidar.
Integrant del Quartet Tarragó, va ser la benvinguda de Maria del Mar Bonet a Barcelona i a la música. Una joveníssima Maria del Mar, que es disposava a enregistrar el seu primer disc, no acceptava els arranjaments que els productors del seu segell discogràfic li proposaven i va ser la Laura qui la va animar a imposar el seu criteri i a ser fidel al seu estil.
Se sap poc, però va ser Bonet qui va presentar la Laura a Lluís. La Laura era una guitarrista de formació clàssica que ajudà el Lluís a posar ordre i acadèmia al seu vigor creatiu. De seguida es feren amics i formà part de la seva banda. Quan per motius polítics va haver de passar èpoques cantant fora d'Espanya, els primers diners que estalviava eren sempre per fer venir la Laura i no haver de fer sol els recitals. La major part d'aquestes vegades, la Laura ni cobrava i els diners eren només per al viatge i l'estada.
Però fou el 1974, amb l'aparició del disc Campanades a Morts, quan la Laura es convertí en símbol. L'havien estrenada uns mesos abans, en un concert que coincidí amb el seu aniversari. Els músics i el Lluís l'havien assajada sense la Laura, i als bisos li deixaren al faristol la partitura signada per tots ells just abans que el Lluís comencés a interpretar-la. Tot i que l'emoció d'aquell moment fou considerable, l'emoció que al voltant d'aquesta cançó tothom recorda és la que es produí al Camp Nou, quan duta per la màgia de l'instant, la Laura s'equivocà en el «solo», es va posar a plorar, i tot l'estadi es va fondre en una tancada ovació. Pocs errors a la Història, o com a mínim de la nostra petita història, han estat tan celebrats, mitificats i revisitats com aquell. Encara avui, 34 anys després, és un dels vídeos més vistos a Youtube. Des d'aquell moment, la Laura va deixar de ser només una persona i una guitarrista per convertir-se en un símbol de la fidelitat, de l'amistat, de l'amor, i la seva cançó esdevingué un himne.
Quan l'any 1991 Lluís Llach es trobava en ple procés creatiu del seu disc més ambiciós, Un pont de mar blava, escrit conjuntament amb Miquel Martí i Pol, li fou diagnosticat un càncer de pàncrees. Els metges li donaren poc més d'un any de vida. Les lletres del Pont foren escrites, segons va explicar el mateix Lluís molt temps després, en clau de testament. En saber els tràgics auguris, la Laura va dur el seu amic a conèixer la doctora Acosta, que tenia a la Boqueria una de les primeres botigues de menjar bio que va haver-hi a Barcelona. La Laura feia temps que seguia les pautes dietètiques de la doctora, ensopidament vegetarianes, i el Lluís, sense deixar la medicina tradicional, va sotmetre's igualment a la disciplina Acosta, i al cap d'uns mesos de fer-ho -pocs- els metges li digueren que el càncer li havia desaparegut. La Laura persona li ho agraïa a la Laura mítica salvant-li la vida. Quina meravella si poguessin ser sempre tan bells els pactes entre la literatura i la vida.
La Laura cançó no solia ser al repertori del Lluís però sovint la cantava als bisos, llevat de la gira del Pont de Mar blava (1993-1994), que era la cançó que obria l'espectacle, amb el Lluís sol al piano. Desde llavors que no va tornar a cantar-la. Amb la col·laboració de Miquel Martí Pol, li va escriure una segona cançó, de notable bellesa, titulada Roses blanques. No es feu ni de bon tros tan famosa com la primera, però potser un gran ram de roses blanques és la metàfora més perfecta del que va ser sempre la Laura.
Malgrat que el Lluís cada vegada va anar allunyant-se més d'un estil musical en què una guitarrista clàssica com la Laura hi tingués cabuda, sempre la tingué entre els seus músics. Per causa de les dolències a la mà que li provocà un accident de trànsit al Canadà, Laura Almerich tingué dificultats per continuar tocant la guitarra al seu nivell i tingué la inquietud d'aprendre a tocar d'altres instruments com l'acordió, la melòdica, la marimba o la viola de roda.
Tingué les mateixes idees polítiques que el Lluís però les administrà sempre amb una gran dolcesa i respecte per als altres. Malgrat les discrepàncies prevalgué sempre el vell afecte i vingué a l'hospital de Barcelona a conèixer la meva filla quan va néixer. En els moments de malaltia i de dolor va comptar amb l'ajuda i la presència diària del Lluís, el gran amic, que en tingué cura fins al final.
