Miloš Karadagli?, guitarra
Auditori de La Mercè de Girona. 27 de juliol
Una programació d'obres extraordinàries i un to molt càlid amb la seva guitarra de Greg Smallman va convertir l'espectacle en un èxit. El més interessant van ser les obres d'Heitor Villa-Lobos (els preludis 1 i 4, l'estudi núm. 12 i la Valsa-Choro de la Suite populaire brésilienne.
El montenegrí té una característica interpretativa que l'allunya de l'escola dels grans intèrprets espanyols com ara Yepes. La sonoritat de la seva guitarra s'allunya molt de la força racial, flamenca, que tenien molts d'ells. Aquesta calidesa i el refinament ponderat "clàssic" li dóna una personalitat diferent.
No hi ha un esclat d'energia, tot passa en un ambient molt íntim. Segurament això va en contra de la nostra idea del repertori espanyol i les obres de Granados, Falla i Tárrega queden en espai molt diferent de la gran tradició guitarrística espanyola que va triomfar arreu i es va convertir en el referent absolut.
Personalment, trobo a faltar en aquestes obres et tret del flamenc popular i encara que aquests compositors el van aplanar és evident que les seves obres van néixer d'aquesta fascinació per les músiques tradicionals de la Península. Karadagli? les porta a un lloc molt diferent, massa amansides tot i que la seva interpretació sigui acadèmicament correcta. No hi ha la veu "racial" carismàtica que donen vida a aquestes músiques. Això és realment el que va fascinar a tot i Europa i el que va proporsionar un gran reconeixement a guitarristes com Tárrega per exemple.
Potser sigui un estereotip però aquesta salvatgia idiosincràtica encara forma part del substrat de les nostres músiques populars, la flamenca segurament és la més evident. Aquest ingredient és el que fa que funcionin. La resta d'obres, el preludi i la fuga de Bach BWV 997 i la versió de Blackbird i Over the rainbow van estar a un molt bon lloc.
No estic segur que buscar un "to personal" pugui passar per davant de l'evidència del que necessiten unes músiques com les de Granados, Falla i Tárrega. Cal servir les músiques pensant en allò que les fa funcionar.
