Club Editor publica per primera vegada en català la versió íntegra d' Entre dos silencis, d'Aurora Bertrana, que va veure la llum el 1958 i que, segons l'editora Maria Bohigas, és una de les primeres novel·les d'Europa en què es recull «com va ser exactament la Resistència francesa». L'editorial reuneix per primera vegada les dues parts de l'obra, com l'havia ideat originalment l'autora gironina, i ho fa amb una nova traducció.
Més enllà d'allò que explica una obra centrada en com va viure un petit poble francès la Segona Guerra Mundial, Bohigas ha volgut revelar allò que s'amaga darrere el llibre, que Bertrana, una intel·lectual cosmopolita que es va exiliar d'Espanya el 1938, va escriure originalment en castellà.
El llibre publicat l'any 1958 només incloïa el relat El poble sense homes, la primera part d'un text que es completava amb Presoners de guerra, que l'editorial Albertí havia publicat com a Tres presoners. Bohigas recalca que la gent es trobarà de nou «un llibre que recull el projecte complet de l'Aurora Bertrana, que se centra en els personatges que són els pagesos d'un poble on ella va ser abans de l'armistici i també després».
L'editora assenyala que pràcticament és «tot nou» respecte al text de 1958. «Hem reprès els originals d'Aurora Bertrana, ella va fer escriure la novel·la en castellà quan tornava de l'exili i tenia la convicció que seria impossible fer-ho en català». Bohigas diu que «els accidents de la vida cultural i editorial van fer que en lloc de publicar la novel·la en castellà es publiquessin dues novel·les separades en català que van viure unes vicissituds de traducció i van fer que el text arribés a les mans dels lectors desvirtuat».
La traducció de Sales
El manuscrit va passar a mans del seu avi, el també editor Joan Sales, i aquest el va traduir durant els anys cinquanta al català, «i sonava molt bé», però «va deformar una voluntat literària, que era molt important, consistent i talentosa», per això Club Editor ha decidit ara «no mantenir la seva versió, encara que s'aguanti molt bé, i tornar a l'original».
En aquest treball, hi ha intervingut la filla de Sales, Núria Sales, que ha corregit el seu pare en traduir lletra a lletra l'original de Bertrana, mentre la mateixa Bohigas i l'experta en Bertrana Georgina Solà han acabat donant la forma final a l'edició que va arribar ahir a les llibreries.
En roda de premsa, Bohigas va comentar que Joan Sales es va prendre algunes llicències i va incloure paràgrafs de la seva collita, diàlegs i fins i tot la descripció d'una processó de Setmana Santa «en terres luteranes».
Tot això, «durant anys s'ha passat per alt, perquè la traducció de Sales funcionava molt bé, però si es fa el camí a través de Bertrana, cal tornar al seu text, perquè ella sempre va ser una observadora de la realitat i així ho va reivindicar sempre».
En les seves memòries, encara que sense rancor, ja va deixar escrit que Joan Sales va fer la traducció de la novel·la al català -en castellà no s'ha publicat mai- i «es va permetre modificar una pila de coses, modificacions de les quals no em vaig assabentar fins molt temps després perquè no m'havien donat les galerades a repassar i també perquè jo tinc el mal costum de no rellegir mai cap llibre meu un cop publicat».
Maria Bohigas atribueix aquesta manera de traduir de Joan Sales al fet que «quan va entrar en el text de Bertrana se li van despertar els records de quan va ser soldat i es va anar animant», de manera que hi ha paràgrafs de la seva traducció que remeten a una novel·la seva com va ser Incerta glòria, publicada el 1956.
Segons l'editora, Sales com a traductor va abocar molts records de la seva experiència de la guerra en un llibre en el qual «són les dones les que miren els soldats. El punt de vista són les pageses que han de conviure amb els soldats».
Independentment de la peripècia editorial de la novel·la, Bohigas la reivindica com una obra central de l'escriptora catalana, «que va explicar la guerra tal com era, després de viure-la en directe al petit poble francès d'Étobon, on va residir uns mesos en una missió d'ajuda a la reconstrucció, atès que allà no hi havia homes, afusellats pels nazis en una acció de represàlia».
L'editora sosté que Aurora Bertrana «des d'una cultura petita i molt provinciana obre una bretxa molt gran, tractant el que era la guerra amb els ulls molt oberts i escrivint-ho durant els anys cinquanta, quan la seva vida estava destruïda pel franquisme».
