Próximo
Dramatúrgia i direcció: Claudio Tolcachir. Intèrprets: Santi Marin i Lautaro Perotti. Teatre de Salt, 1 de novembre. Festival Temporada Alta.
Estar junts sense estar junts, conversar en la llunyania i estimar-se sense tocar-se ni veure's si no és gràcies als mosaics que formen els píxels. L'amor a distància no és fàcil, ni tan sols quan és 2 o 3.0.
El darrer muntatge del dramaturg Claudio Tolcachir, Próximo, explora aquestes dificultats a partir de la història de dues solituds separades per 17.000 quilòmetres i enllaçades per dos mòbils i dos ordinadors portàtils.
L'autor de L'omissió de la família Coleman arrenca el muntatge, que ha passat pel Teatre de Salt dins la programació de Temporada Alta, just quan salta l'espurna de l'enamorament entre dos nois. L'un és l'Elian, un actor espanyol amb una carrera a l'alça; l'altre, en Pablo, un migrant argentí que malviu sense papers a Austràlia. No s'assemblen en res, però s'aferren a l'amor mentre tot el que hi ha al seu voltant s'ensorra.
De forma molt intel·ligent, només amb recursos escènics i prescindint de la tecnologia -com feia, per exemple, Carlos Marqués-Marcet a la pel·lícula 10.000 km, també sobre les relacions sense cos a cos-, el director argentí recrea la intimitat que construeixen els personatges tot i viure als antípodes l'un de l'altre. Comparteixen l'escenari, però els intèrprets no es miren ni toquen mai i parlen sempre encarats a les pantalles.
Aquesta artesania teatral, les rèpliques sornegueres que reboten d'un continent a l'altre gràcies a dos actors molt ben compenetrats i un to naïf però sense passar-se fan que el resultat sigui molt rodó. És cert que l'Skype i el WhatsApp generen una falsa proximitat que no repara la llunyania, però està bé que Tolcachir ens recordi que els codis binaris poden encriptar sentiments de veritat.
